Cada cop són més les veus feministes llatinoamericanes que ens parlen de “decolonialitat”, de la necessitat, encara, de “descolonitzar”, i de la il·lusió de la “postcolonialitat”.
Sí: encara ara, al segle XXI, una part del món que va ser colonitzada fa més de cinc segles, se’n ressent. I no és pas perquè segueixi recordant, aquesta part del món, allò que va passar fa tant de temps, no: és, més aviat, que aquella manera de fer-se el procés de colonització va donar lloc a un entrellat tan consistent que va acabar sent la realitat mateixa. Per entendre’ns: que els espanyols van colonitzar, sí, però que van generar, a més, una estructura tan complexa que les relacions entre persones, les relacions amb les institucions, les relacions amb els drets, amb els diners, amb el cos propi van ser colonials. I que aquesta estructura es va anar actualitzant al llarg del temps, fins i tot quan ja no existia una metròpoli que tingués aquells territoris per colònies polítiques.
La clau d’aquell procés de colonització, penso jo, va ser quedar-s’hi. Sí: els espanyols s’instal·laven a terres americanes i era allà on es feien grans a si mateixos. Allà es feien senyors homes que no tenien gaire relleu a la península, allà compraven càrrecs, títols, privilegis, feien criatures i llavors el seu llinatge tenia preu… i això que explico així, en resum i ràpidament, va fer una gran diferència amb altres processos de colonització que no van perdurar com a forma de vida un cop la metròpoli va marxar. Sí, perquè quedar-se en un lloc, fer-hi vida, imposar-hi els valors propis, i fer-ho amb poder i violència, d’alguna manera determina també que la societat es construeixi a partir d’aquestes dinàmiques d’exclusió i de dominació. I aquest és el llegat viu.
Ho explico, tot això, perquè fa dies que penso i em pregunto per què em desperto i a les sis del matí ja sento parlar de Trump i de la resta de conservadors i ultraconservadors del món a les notícies de la ràdio. Ho explico, tot això, perquè fa dies que penso que ens estan colonitzant, Trump i els altres: que no han vingut en caravel·la, cert, però que ens han ocupat els mitjans de comunicació, les xarxes, i les emoticones, que és allà on passa tot al segle XXI.
Sí: allò que ens passa és menys important des que escoltem i llegim i mirem què passa a Trump o a Milei. Són menys importants els polítics d’aquí (i ho escric en masculí, sí) que els senadors i jutges dels Estats Units contenint o donant llum verda als estirabots de Trump.
Aquesta va ser una altra de les claus de volta de l’èxit del procés colonitzador espanyol del segle XVI: la creació d’un relat que creava alhora la realitat de la suposada superioritat.
Doncs això: que jo crec que ens han colonitzat i encara no en som conscients, però que si han vingut per quedar-se, els homenots aquests que el primer que fan és ocupar-se dels drets de les persones i esborrar-los, en faran privilegis, i serà difícil que ens en sortim. Si més no, en els pròxims cinc segles.
