La campanya electoral del 28M va escenificar la polarització de Barcelona en dos blocs: Colau sí, Colau, no. Ni independentistes ni unionistes, ni republicans ni monàrquics, ni dreta ni esquerra. Aritmèticament, el resultat va ser Colau, no. Però gairebé nou mesos després, l’exalcaldessa continua essent el subjecte de la política barcelonina. Públicament, no hi ha ni debat ni negociacions transparents entre partits sobre el model de ciutat que defensen quan s’ofereixen per entrar al govern del PSC. I de les converses als despatxos, allò que transcendeix, generalment via filtracions a la premsa, és que Ada Colau és el gran obstacle que bloqueja la política barcelonina. I comença el joc del telèfon: la mateixa Colau diu que Collboni diu que ERC veta els Comuns, el PSC no vol “dos alcaldes” al govern, el PP s’atribueix el mèrit d’haver trencat el cordó umbilical que unia Colau i Collboni, i ERC Barcelona desmenteix que hagi vetat Colau. En totes les equacions apareix el nom de Colau, també a Junts, que s’ofereix a governar amb el PSC per evitar que es perpetuï el model de ciutat de Colau.
Sigui com sigui, Ada Colau és encara un factor que condiciona clarament l’equació de la governabilitat a la capital de Catalunya. I la seva continuïtat -al grup municipal o com a regidora de Collboni si fos el cas- també divideix i tensa Barcelona en Comú, un partit que es troba contra les cordes fora del poder barceloní i que sembla que s’encamina a sobreviure com a crossa del PSC, talment com va fer l’antiga ICV.
Mentrestant, l’alcalde Collboni té a les seves mans les expectatives dels partits d’aconseguir una quota de poder a Barcelona que pot ser clau per a futures aliances al Parlament de Catalunya. Però més enllà, el dictamen del PSC sobre qui ha de ser el seu soci a la capital remourà guerres internes a Junts, ERC i Barcelona en Comú. Tot plegat ha convertit Barcelona en una plaça política capaç de generar convulsions a tots els nivells. Per això sorprèn que la figura d’Ada Colau, nou mesos després de quedar en tercera posició a les eleccions, continuï acaparant bona part del protagonisme. Sobre el paper, tothom vol fer fora Ada Colau per matar definitivament el model de ciutat que va implantar fa vuit anys, però a la pràctica no hi ha debat sobre el model alternatiu més enllà del repartiment de cadires. Els barcelonins no saben què proposen la resta de forces que diàriament reclamen que l’exalcaldessa se’n vagi a casa.
