De tots els agents polítics del 2017, Clara Ponsatí ha estat l’única que s’ha atrevit a trencar la quarta paret que separa la gent dels relats del procés, l’única que s’ha atrevit a destapar part de la comèdia. A diferència de tots els altres -i no només em refereixo als polítics a sou sinó també a tots els que d’alguna manera viuen del paraigua col·laboracionista-, quan Clara Ponsatí parla davant d’una càmera es veu d’una hora lluny que no fa corporativisme de sigles, que no fa equilibris per protegir la xarxa de paguetes d’una tribu determinada. Fa altres equilibris i té altres defectes, però no aquest. Per això el seu discurs engresca tant als independentistes més decidits -que són alhora els més decebuts-, perquè no hi perceben el materialisme que supuren els polítics de professió.
Ara bé, el fet que a Ponsatí no l’espanti quedar-se sense un sou públic o sense poder polític, no vol dir que no tingui pors que la limitin com a política. Diria que tots els errors polítics que ha comès des de la tardor del 17 han estat engendrats per la seva por a sentir-se sola. Aquesta por és la que li ha impedit destapar realment la comèdia, una comèdia que ella veu i entén perfectament. El problema de Ponsatí no és el que diu o fa, el problema és el que deixa de dir i el que deixa de fer. Sempre es queda a mitges, sempre es planta allà on hauria de començar.
Per això, malgrat reconèixer públicament que el govern del 17 anava de farol, va acabar presentant-se a unes eleccions amb el president de la rendició. Per això, malgrat criticar obertament tots els partits del procés, no s’ha atrevit a delatar les pastanagues que arriben de Waterloo, com si allà no fossin de cap partit. Encara pitjor, hi ha col·laborat. Per això, malgrat accedir a tancar la llista de Barcelona és Capital, en va parlar molt poc i sempre curant-se en salut, no fos cas que la candidatura de Primàries entrés a l’ajuntament gràcies a ella. Per això, malgrat tornar a Barcelona sense presentar-se davant del tribunal espanyol, va acabar acompanyant voluntàriament un mosso sense que ni tan sols hagués de detenir-la formalment. Per això, malgrat afirmar que l’única manera de fer la independència és substituir els lideratges actuals, l’endemà ja s’estava fent fotos amb Puigdemont a Brussel·les.
Clara Ponsatí, per la posició que ocupa, podria fer una contribució impagable a la independència: explicar el que sap i el que pensa realment de Carles Puigdemont, del Consell per la República i de tota la seva claca. Però a tot gas, oblidant les seves estimes personals, sense el condó que es posa sempre quan en parla. Si Ponsatí continua fent equilibrismes per tapar-los, si no s’atreveix a desmantellar, d’una estrebada, la comèdia convergent que té tants independentistes mentalment segrestats, si no ho fa, l’únic que podrà ser, l’únic que podrà seguir sent, és la millor dels pitjors.
36
36
