Els amics de l’editorial Comanegra, que continuen fent regals a la llengua amb tresors, han editat una joia fabulosa. Es titula Dèries de Broadway, una acurada selecció de contes periodístics del periodista nord-americà Damon Runyon (1880-1946). Val a dir que la traducció de Carme Geronès és una delícia i acaba d’arrodonir un llibre ple de riures i mordacitat. Textos d’un periodista que versiona una realitat de manera divertidíssima però sense estalviar ni un bri de mala llet i, el que és més important, sense tractar els seus lectors com si fossin caps de meló.
Les històries de Runyon són dibuixos de la realitat més quotidiana, del dia a dia. Relats tant de les notícies que ocupen portades, com les que avui dia apareixen, viuen i moren en el fugaç món de la viralitat. De fet, Runyon provenia del periodisme esportiu però va despertar addicció als lectors amb una columna titulada As I See It (Jo ho veig així). Ofici, sentit de l’humor, perspicàcia i respecte; sobretot, respecte a qui el llegeix.
Si Runyon tingués un germà bessó a la ràdio, no tinc cap mena de dubte que seria en Toni Clapés. Però, a més, amb un mèrit afegit. Runyon treballava sol. En canvi, Clapés, a més, ha tingut prou intel·ligència i bondat per envoltar-se d’un equip extraordinari que funciona amb una precisió i agilitat sorprenent. El segueixo des que va irrompre a les tardes de Catalunya Ràdio amb Versió Original i va saber mudar-se a RAC1 mostrant encara més brillantor que les dades de l’EGM acrediten estudi rere estudi.
La versió de la realitat amb què cada dia ens fa mirar des d’altres prismes és simplement estampar somriures a les ones sense retallar en cap cas el valor de la informació. Però lluny d’un riure fàcil i infantil, és un riure que abona la magnitud de les tragèdies amb què diàriament ens putegen als mortals. La informació explicada amb oxigen, de manera eloqüent i amb gent que gaudeix explicant-la defugint del risc de convertir el narrador en protagonista. El Versió és orfebreria fina, una peça diària de joieria.
Un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, en començar la classe, advertia que la serietat no té cap necessitat de ser avorrida, però tampoc una pallassada. El talent està a trobar el punt mitjà, a tenir ofici, traça i vista. El talent es troba en el fet de saber traslladar a l’oient que hi ha altres maneres d’entendre la realitat, d’explicar-la, de reposar-la i de valorar-la sense pretensions morals i sense lliçons barates amarades de Pablo Coelho i del llenguatge socialment correcte. Versionar la realitat per agafar prou perspectiva per entendre-la. És curiositat universal, saber parar l’orella i molta, molta humilitat. Tot plegat és una tasca gegantina, i fer-la de manera tan excel·lent durant tants anys i panys, només la poden fer els gegants.
