La premsa internacional ens ha explicat l’últim èxit de Trump en la cimera de l’OTAN celebrada a La Haia com un fracàs absolut d’Europa. L’euro-fatalisme, després de decennis d’euro-entusiasme infantil, s’estén per tot el continent i sembla que els nostres líders han claudicat davant la Casa Blanca. Enmig d’aquest pessimisme, dec ser dels pocs que pensa que els països europeus han fet bé de signar l’acord de comprometre el 5% del PIB en defensa, per la simple raó, que mai ho compliran. La decisió més intel·ligent era prestar-se a col·laborar i mostrar total submissió com feu el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, perquè, ara per ara, no s’hi guanyava res en plantejar un conflicte. Fos per desídia, esgotament, estupidesa o veritable intel·ligència, em sembla que els nostres dirigents han mostrat quelcom semblant a un pensament estratègic per primer cop.
En primer lloc, s’ha de valorar quines eren les conseqüències immediates de no arribar a cap compromís. Com és evident, una oposició directa contra Trump hagués tensionat les negociacions dels aranzels que s’han de resoldre aquest mes. La llista de greuges de Washington s’hauria incrementat i els republicans tindrien més incentius per endurir les seves demandes i exigències. A hores d’ara, a canvi de cap contraprestació, la discussió dels aranzels pot acabar amb la imposició unilateral d’un 10% de taxes a les importacions europees, una xifra assumible per a la comissió si no ha de fer cap cessió en temes d’impostos com l’IVA o en la seva potestat sancionadora. Per tant, ens trobaríem davant d’una victòria parcial per a Brussel·les.
En segon lloc, els efectes a mitjà termini d’aquesta pressió per arribar al 5% també són positius perquè es manté la tensió favorable a les polítiques monetàries expansives a la zona euro i els països partidaris de l’austeritat haurien de fer un front comú contra l’OTAN, una estratègia inviable per a ells. Per altra part, els Estats Units no poden efectuar una sortida precipitada d’Europa que generi desconcert i pànic entre els seus socis més lleials. El replegament serà escalonat i hi haurà una transició més pausada que donarà més temps a França per construir una aliança alternativa a l’OTAN fora del marc de la Unió Europea.
Així mateix, un objectiu maximalista com el del 5% forçarà els països europeus a col·laborar més per a integrar els seus exèrcits, reduir redundàncies i aconseguir majors estalvis per economies d’escala. França no s’ha oposat públicament a aquesta meta irrealitzable perquè saben que el seu major obstacle és l’immobilisme i el continuisme amb la situació present. Un llindar tan elevat estressarà tot el sistema i provocarà més enfrontaments amb els Estats Units. És a dir, més oportunitats per a ells per capitalitzar el descontentament i oferir solucions alternatives favorables als seus interessos.
En tercer lloc, les dificultats insuperables es presentaran a llarg termini i, llavors, amb total seguretat, Trump no hi serà. Si encara es pretén complir amb una xifra tan desorbitada, hi haurà mecanismes per obtenir solucions salomòniques al gust de tots: s’incorporarà com a despesa militar moltes partides destinades a infraestructures i recerca, s’aplicaran correctors per qualsevol variable ad hoc que permeti quadrar els comptes o es crearan nous conceptes comptables com inversions de doble impacte per maquillar les xifres. A més a més, un altre efecte positiu d’haver signat aquest compromís és que hi ha una nova carta negociadora amb Rússia: l’acord de pau ara pot incloure una clàusula contrària a la carrera armamentística que limiti el pressupost militar al 3% del PIB, una quantitat astronòmica i més que suficient si els exercits europeus no fossin el pou sense fons d’ineficiència que són avui dia.
En el molt hipotètic cas que cap d’aquests pronòstics es fes realitat, ens trobaríem en la situació de comprovar quins instruments de sanció té l’OTAN per fer efectius acords que, en la pràctica, no són vinculants perquè no hi ha mecanismes de coacció per fer-los complir. L’intent de materialitzar el 5% suposaria la desintegració de l’OTAN, un escenari que no es produirà perquè està condemnada, com el continent Europeu, a un paper irrellevant al món. L’enfrontament amb la Xina obligarà els Estats Units a retirar-se del Pròxim Orient i d’Europa, a cercar una relació més estreta relació amb Rússia i, com a conseqüència, avalar el desagradable desenllaç de la guerra d’Ucraïna, una derrota que serà una doble traïció americana. Sols una OTAN contra natura, un conglomerat d’exèrcits terrestres que unís els països europeus, Turquia i Rússia contra la Xina, podria tenir algun interès estratègic per als Estats Units. Ara per ara, sols és un pretext perquè la seva indústria armamentística faci calés amb nosaltres.
Per tant, malgrat tota la recarregada retòrica sobre el punt d’inflexió, cap país europeu s’ha pres seriosament la xifra del 5%. Per aquesta raó, Pedro Sánchez ha pogut capitalitzar la cimera en benefici propi per a la seva agenda domèstica, mentre que la resta de dirigents no tenia cap raó per a ficar-se en aquest embolic. De fet, un dels punts de ruptura de l’actual statu quo el tindrem a Ceuta i Melilla, quan els Estats Units i Israel donin suport a l’annexió militar que intentarà tard o d’hora el Marroc. Un escenari que, probablement, els francesos ja planifiquen per generar zitzània a l’OTAN, malgrat que en la pràctica també donaran ple suport a Rabat.
