És molt saludable que ens faci gràcia que els cayetanos madrilenys hagin descobert que no dominen Espanya. Els que s’erigien en aldehids de la Reconquesta i paladins de les essències pàtries, planyent-se que “nos gasean, nos gasean”, decebuts pel tracte que els van dispensar els esbirros de Marlaska, a “gent pacífica” “amb nens i gent gran”. I aquests laments encara són més penosos si fos cert que es van gasejar ells mateixos per difondre’s plorant. Deliciós. Nos tratan como a catalanes, halluda hauria estat un bon eslògan.
Però aquest exercici només és sa si tenim clars els senyals que ens envia aquest esdeveniment i actuem en conseqüència. En cas contrari, només serà un símptoma més de la nostra moral d’esclau.
- El primer senyal que hem de saber llegir és que això que veiem i que ens fa xalar, “por favor, tenéis que ayudarnos, esto es una salvajada” i “han cargado contra personas mayores”, sigui fingit, exagerat o totalment real, és el que queda d’aquest franquisme sociològic del suposat cop d’estat imminent amb el qual el PSOE ens vol espantar si no hi pactem: Esperanza Aguirre tallant el trànsit com una iaioflauta qualsevol, amb tots els respectes del món per aquest col·lectiu. Una amenaça que no és real: l’únic real és el dolor pel passat que ens evoca el que representa i que ens fa més fàcils de controlar.
- El segon senyal, conseqüència lògica del primer, és que el veritable perill per a Catalunya no són ells, sinó el que ha governat Espanya 26 anys amb els resultats per nosaltres que ja sabem. El PSOE dels GAL. Dominen l’Estat de tal manera que fins i tot han fet creure a aquest fatxerío espanyol que es manifesta contra l’amnistia que són ells, els fatxes, els que dominen la judicatura, la policia i la resta de poders de l’Estat, i no els socialistes. S’han cregut que quan els nazis es manifesten a plaça Artós i reben la ‘tustadeta’ a l’esquena dels mossos d’esquadra és perquè tenen les forces de l’ordre sota control, no perquè no es manifesten contra l’statu quo real.
Els socialistes són els responsables de crear la fantasia de les dues Espanyes. Aquesta fantasia apuntala la seva unitat i els ha funcionat més o menys bé des de la Transició fins avui, i dic més o menys bé perquè malgrat que els seus esforços no han aconseguit encara assimilar-nos. El mèrit és que han aconseguit que comprin aquesta ficció des de VOX fins a Sumar o l’independentisme català, començant per Puigdemont, quan es pregunta a Twitter si Felip VI està alineat amb els cayetanos o no, com si aquesta disjuntiva existís, i fent el joc a aquest statu quo comparant aquest avalot feixista amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Mare meva, quina obsessió tenen amb el rei dels espanyols. Felip, estima’m com estimes els nazis, o si ens has d’odiar, odia’ns a tots per igual. #GràciesPresident.
Tots han de tenir un paper i una quota de protagonisme, des del que anomenen Deep State o l’IBEX-35 fins a l’independentisme, els mossos o TV3, passant pels sindicats i tot allò en què acaben convertint la major part dels moviments socials. Un exemple recurrent que torna a estar ben d’actualitat el tenim en la Fiscalia, que ara toca que es posi en contra de l’acusació al Tsunami Democràtic de l’Audiència Nacional (recordem, abans Tribunal de Orden Público) per terrorisme, quan abans ho havia defensat (prèviament a qualificar-ho com a error, ups, qué lapsus más tontos nos ocurren). Un ministeri públic que igual t’afinava de la mà del PP que es poguessin filtrar als mitjans casos contra polítics independentistes judicialitzats a la carta, que podia reclamar l’extradició de Puigdemont si l’ordenava Pedro Sánchez àlies Y Fiscalía De Quién Depende.
I el rei espanyol té el paper més important de l’auca, i l’emèrit ho sabia molt bé. Per això tot va anar com la seda durant molts anys fins que va abaixar la guàrdia i es van començar a fer públics els seus escàndols amorosos. Sense tot aquest entramat fa temps que Espanya seria un Estat fallit, perquè o bé perquè la dreta el degradaria de tal manera que no seria homologable a Europa o bé perquè fos tan evident que el domini del PSOE ens perjudica fins a tal punt que els partits independentistes no podrien justificar un pacte amb el PSC ni a un poble de 100 habitants.
Així els espanyols, incloent-hi els de Sumar, han d’aconseguir que Junts torni a ser la Convergència que coneixia bé el seu paper al projecte espanyol, encara que el preu els sembli tan alt com que Puigdemont torni, un cop han neutralitzat Esquerra Republicana. I per això és inacceptable que a aquestes alçades que aquests partits es diguin encara independentistes. Només que l’absència de suports al Congrés forcés el primer pacte entre PP i PSOE, començaria el principi de la fi. Però no, els juntergents són tan al·lèrgics a arriscar cadires i sous que encara que hi hagi opcions de millorar el resultat amb unes noves eleccions, és possible que no ho facin. I si ho fan, no serà precisament per propiciar l’escenari de conflicte real amb Espanya sinó per pactar-hi quatre engrunes més amb l’aval del Financial Times.
Mentre els continuem votant, continuaran fent el joc als hereus de Franco, que van cooptar el PSOE perquè participés del repartiment del cortijo a canvi de continuar amb la feina inacabada, ja que Espanya ja feia temps que no es podia sustentar només amb l’amenaça militar.
