Parlar del que està passant a Veneçuela i de l’actuació dels Estats Units d’Amèrica sobre aquest territori teòricament sobirà requereix calma, molta més de la que demostren els múltiples opinadors, experts o no en política internacional, que s’han llançat a condemnar o lloar l’actuació de Donald Trump i a especular sobre les raons de la seva decisió de mantenir la continuïtat del poder en el govern xavista mitjançant la vicepresidenta Delcy Rodríguez. Tot i que de sobte Maria Corina Machado i un fins ara oblidat Edmundo González són figures un xic esborronades, tampoc no s’haurien d’aventurar càbales sobre el futur mediat de cadascun dels noms d’aquesta història. Ras i curt, cal esperar. Com a molt, secundar Marine Le Pen, que descriu la situació criticant el que hi havia i el que s’ha fet per erradicar-ho.
Tampoc fora aconsellable, però per altres raons, fer cap comentari sobre el que ha succeït a l’estació suïssa d’esquí de Crans Montana; fins i tot he arribat a sentir que era “joventut milionària”, com si això fes menys trist el luctuós esdeveniment que ens recorda tantes altres ocasions en què l’alegria lúdica ha acabat essent tragèdia amb capacitat per marcar la resta de la vida de les víctimes, que són els que s’hi queden, perquè hi ha poques coses que puguin superar el drama de viure per veure morir un fill.
El que, deixant de banda aquestes dues notícies, queda per comentar aquesta setmana afecta directament ERC. Si Junts ha vist com la Sílvia Orriols provocava divisió de parers entre les seves files en relació amb uns quants temes del seu programa, ara li toca a la formació republicana: de nou ha d’escollir entre el component nacional (cada cop més diluït, certament) i l’ideològic. Com sembla que és aquest el principal vector sobre el qual gravita la política actual, és força previsible que Joan Tardà aconsegueixi convèncer Junqueras d’acceptar la proposta de Rufián (ell no és més que el portaveu del veritable beneficiari) de fer front unitari amb els comuns i els cupaires. Aquest és sense dubte l’escenari en què el de Santako, que mai va ser independentista, es pot sentir una mica menys incòmode, tot i que crec que el seu objectiu, com el de Yolanda Díaz, és cada cop més a prop: formar part del PSOE post Sánchez. Bé, això si decideixen, com fora útil als seus personals interessos, que és millor ser cua de lleó que cap de qualsevol irrellevant espècie.
