Catalunya és un país en estat de setge. Cada dia ho serà més. Un país deprimit, afeblit i confús, que està perdent el nord per una suma de pressions externes i errors propis. Un país amb què qualsevol mindundi o pelacanyes s’hi atreveix. I ja no diguem els grans poders estatals i interessos econòmics, sempre coordinats quan ensumen la sang o detecten la debilitat: es llancen com taurons al damunt de la seva presa indefensa.
De què va un setge? Bàsicament, d’envoltar totalment una fortalesa, una ciutat o un territori, fins a ofegar-lo i esperar que la seva rendició sigui només qüestió de temps. És una tècnica militar molt antiga i eficaç, que té paral·lelismes a la política, a l’economia i a la vida humana en general. Si pots mantenir prou temps un setge total, si pots evitar que entrin aliments o reforços, els assetjats estan sentenciats. Si el setge és un colador, els de dintre tenen algunes possibilitats de resistir i fins i tot de guanyar.
Els setges comencen sovint posant a prova la fermesa i capacitat de resistència lluny de les muralles, amb atacs puntuals, escaramusses i batalles menors. Si la tàctica funciona, es van acostant cada vegada una mica més i un bon dia planten les tendes de campanya al davant de la ciutat que serà assetjada. En alguns setges, els assetjats es passen l’estona discutint sobre el sexe dels àngels o picabaralles eternes, mentre l’enemic ja és a les portes… La història ens diu que acostumen a acabar molt malament.
Més o menys, això és el que estem vivint ara mateix i no és en absolut cap paranoia ni cap exageració. Podem deixar que ens distreguin els debats dels nostres excelsos teòlegs i propagandistes de la fe (ha de ser primer l’ou o la gallina?), però per aquest camí al final aquí no hi quedarà ni Déu.
Al País Valencià i a les illes Balears està en marxa una autèntica reconquista anticatalana, amb la batalla per la llengua com a eix central, però també amb altres escenaris: el bloqueig etern del corredor mediterrani (que sí o sí ha de passar per Madrid, per si de cas…), les seus dels bancs i empreses, la destrossa immobiliària i turística (amb importants complicitats dels de casa), les comunicacions… A la Catalunya Nord, ja ni en parlem: si l’horitzó francès ha de ser l’onada Le Pen, tindrem un nou camp de batalla i cap possibilitat d’èxit. Només se n’escapa Andorra, amb polítiques intel·ligents i d’estat, però ull amb l’extraordinari pes demogràfic i econòmic dels veïns…
Aquest és el moment psicològic, històric, social, polític que vivim, mentre discutim si és millor fer dues, tres o tres-centes eleccions regionals o si fem diades descentralitzades.
Què ens està fallant? Dues coses essencials. La política, que en una democràcia equivaldria a les forces de defensa, i la moral col·lectiva. I encara hi ha un tercer element essencial, l’estratègia, que és impossible de definir enmig del caos i quan tot es redueix a anar tirant i a veure qui ocupa més parcel·les de poder. No hi ha política (i sí un partidisme onanista desfermat), no hi ha moral, no hi ha estratègia. Sembla que tenim un problema…
Qui protegeix aquest país? Qui es parteix la cara per Catalunya? Tot país necessita algú que el defensi. És molt bonic i meritori, però no n’hi ha prou amb respondre: ho farem nosaltres, la gent! El país s’ha de defensar a base de ciutadans i ciutadanes a pit descobert? Ens hem de barallar amb tothom per protegir la llengua? Ens hem de manifestar dia i sí i dia també perquè resolguem d’una punyetera vegada alguns dels dèficits més sagnants del país? Hem d’espantar els turistes pel carrer? Hem de perseguir els carteristes? Hem d’anar a robar plaques solars a l’Aragó?
Ha de ser algú o alguna cosa que imposi respecte, com ha aconseguit Euskadi fins ara. No es tracta d’una persona física, per descomptat: seria una persona jurídica, col·lectiva, personificada en gent, en xarxes, en estratègies, en una idea de país, en majories i minories, en lideratges diversos… I per coordinar tot això no esperem que hi hagi un govern digne d’aquest nom, que no tindrem, passi el que passi. Cal un gran pacte de país i de països germans, cosins o parents.
Abandonem ja el lament pel drama de sempre, el gran buit de la política catalana en un moment històric que té molts números per esdevenir el pròleg d’una emergència nacional. No ens queixem ni plorem més, perquè no canviaran, encara que aconsegueixin al final que no els voti ni la seva família.
Aquest és un país orfe, abandonat a la seva sort, sense estat (ni català ni espanyol), sense una idea de futur (sigui o no sigui la independència, que és discutible, però no la catalanitat) i amb una gran feblesa de conjunt, només salvada una mica a base de voluntarisme, resistencialisme i heroïcitats individuals, d’una vella èpica de la resistència en uns temps en els quals el món i les guerres estan canviant. Clar que la repressió ha fet la seva feina, però també són terrorífiques la depressió i la decepció, la sensació d’estafa, de la qual no podem separar l’error gravíssim que és anar per la vida ingènuament, amb el lliri a la mà.
És urgent construir una closca de tortuga, a la defensiva, si un dia volem tornar a passar a l’ofensiva. O ens ho muntem una mica millor o no anirem enlloc. Cal una veritable fortalesa civil, econòmica i cultural per fer després alguna cosa seriosa en matèria política, sense derrotismes ni fantasies. Cal detectar i reparar les esquerdes a les muralles, ara que el setge es va tancant i s’apropen temps encara més complicats, que ens empenyen cap a la batalla definitiva. No voler veure-ho i no fer res és la millor manera de perdre-la del tot, abans del que ens pensem.
