Tots els governs autoritaris –també els disfressats de demòcrates– necessiten tenir en el seu imaginari un enemic exterior que, en ser percebut com una amenaça, distregui la gent dels problemes que realment l’afligeixen. La història en va plena, de casos paradigmàtics. El més il·lustratiu que tenim som nosaltres mateixos, els catalans. Des de fa segles, Catalunya és l’enemic exterior d’Espanya. Així és com som percebuts i així és com som tractats per aquell país: com l’enemic exterior.
En llegir això, hom potser dirà que, en tot cas, Catalunya seria l’enemic interior d’Espanya, no pas exterior. Però no. Només des d’un marc mental hispanocèntric es pot afirmar tal cosa. Aplicar-nos el terme ‘interior’ a nosaltres mateixos amb relació a Espanya, és a dir, conceptuar-nos com a ‘interior’ d’Espanya, equival a considerar que en som una part, i, si en som una part, és obvi que ja no som catalans, sinó espanyols. Tant hi fa que ens referim al fet de ser ciutadans de l’anomenat Estat espanyol, legalment reconegut. Tant hi fa, perquè no hauríem de confondre mai la legalitat amb la veritat. També la legalitat diu que Irlanda del Nord és part del Regne Unit. Però com diu el seu nom, és obvi que Irlanda del Nord només pot ser part d’Irlanda. Creure que n’hi ha prou amb un exèrcit i un paper segellat per canviar la identitat d’un poble és somiar perdius.
L’hostilitat espanyola a Catalunya és una constant en tots els àmbits: en el de la llengua, en el de la justícia, en el de la política, en el de les inversions estatals, en el de l’espoliació fiscal, en el de l’espoliació patrimonial… Ataquen per totes bandes. L’ofensiva per endur-se, ni que sigui a trossos, les pintures murals de Sixena, que es troben al MNAC, pintures que ells mateixos van cremar, n’és una mostra que enllaça amb el robatori del Museu de Lleida. L’intent d’esquarterament de la llengua catalana, com si cadascuna de les seves variants fos un idioma diferent, n’és una altra. A l’Aragó no se n’amaguen: amb una política netament feixista, el seu Govern ha presentat aquest pla de treball: eliminació de l’Institut Aragonès del Català, eradicació del català de les poblacions on es parla, retirada de les subvencions a les entitats culturals en català (que ja són escardalenques), modificació de la Llei de Llengües per suprimir l’assignatura escolar de català (que ja és voluntària), revisió de la toponímia oficial dels municipis espanyolitzant-ne els noms, desprotecció legal del català i dels seus parlants i desaparició del català de l’àmbit públic. Vox ha dit clarament que, en companyia del PP, pretenen fer desaparèixer el català de la Franja, del País Valencià i de les Illes. És dir, volen dur a terme un lingüicidi. L’odi a la nació catalana els surt per les orelles i no hi ha res que els cremi tant com sentir parlar dels Països Catalans.
Però ens equivocaríem si penséssim que això és cosa només de PP i Vox. Ara fa unes setmanes, des del diari El País (El País-PSOE – PSOE-El País), blasmaven l’organització i el jurat del Premi Sant Jordi de Novel·la per haver-lo concedit enguany a un mallorquí (!). A aquest nivell de catalanofòbia arriben. Ens volen encongits, empetitits, residuals. La consideració de Catalunya com a enemic exterior d’Espanya es manifesta també en l’ús que es fa del nostre país per part dels polítics espanyols cada cop que s’obre un nou cicle electoral a les seves Comunidades. Catalunya apareix indefectiblement com el recurs ideal –institucional, n’hauríem de dir– per tapar les mancances socials, els dèficits estructurals i els tripijocs locals, i per fer pinya entre tots els aragoneses, o els andaluces, o els madrileños, o els extremeños… contra el culpable de tots els seus mals: Catalunya. Catalunya els roba, Catalunya els pren, Catalunya els empobreix… No en tenen prou amb els 22.000 milions d’euros que l’Estat espolia cada any a Catalunya. No en tenen prou perquè per a ells, no és espoliació, és impost colonial per dret de conquesta. I com que som al segle XXI i no poden expressar-se en aquests termes, en diuen ‘impost de solidaritat’. Curiosa ‘solidaritat’, la que és imposada a cops de porra! Fins i tot Sant Jordi els fa fàstic! És el patró de Catalunya, i no en suporten ni el nom. I és que, en definitiva, per més que ho disfressin fins i tot davant de si mateixos, mai no ens han considerat espanyols. Mai! Saben prou bé que no ho som, que mai no ho hem estat i que mai no ho serem. Per aquí plora la fera.
Significa això que tots els espanyols pensen el mateix? No, és clar que no! Però és un fet històric que des de la dreta fins a l’esquerra més extremes, el denominador comú dels partits polítics espanyols ha estat el seu anticatalanisme. Si la catalanofòbia no fos una animadversió irracional generalitzada a Espanya, cap partit polític no gosaria emprar-la com a eina electoral per recaptar vots. Només cal escoltar el silenci a la pregunta: “On era l’esquerra espanyola, el Primer d’Octubre, quan Espanya apallissava els catalans a la porta dels col·legis electorals? On era l’esquerra espanyola, a l’hora de manifestar-se pels carrers d’Espanya contra l’empresonament, la inhabilitació o l’exili de polítics catalans pel sol fet d’haver donat veu a la ciutadania a través de les urnes?” Tots, socialistes, comunistes, anarquistes…, eren a casa seva ben contents. “España über alles!”.
Cal separar, per tant, tot allò que la legalitat espanyola diu que som del que som en realitat. Una cosa és que t’empresonin i et facin posar un uniforme per anorrear-te la consciència, i una altra és que, a més a més, tu hi col·laboris uniformitzant-te la ment. Poden dominar el nostre cos, si volen, poden apallissar-lo, poden carregar-lo de cadenes, però no poden dominar ni encadenar la nostra ment. Per això, a l’hora d’expressar-nos, és tan important no caure en el parany d’adoptar com a propi el marc mental espanyol, el marc mental de l’opressor, ja que la manera com parlem indica la manera com pensem. Compte, doncs, amb la manera com ens expressem, ja que, en fer-ho, correm el risc de solidificar la colonització mental de què hem estat objecte. Si és cert que, com deia el biòleg i antropòleg alemany Feuerbach, som el que mengem, també ho és que parlem com pensem. La nostra manera d’expressar-nos revela quins són els nostres referents, quins són els nusos que no hem aconseguit desfer i quins estralls ha causat l’espanyolització en la nostra ment. Hi ha molts independentistes sincers, honestos, que de debò anhelen la llibertat de Catalunya i que, tanmateix, quan s’expressen no s’adonen que reprodueixen la terminologia hispanocèntrica. I no ho dic per expressions com “aquí, a Espanya”, o “vaig al nord”, per referir-se al País Basc”, sinó per coses molt més subtils, com justament aquesta: considerar-nos ‘interior’ de l’Estat espanyol.
Creure que estar subordinats a Espanya ens converteix en un òrgan del seu cos, és un parany pervers que, a més d’accentuar aquesta subordinació, ens allunya de la claredat de ment necessària per recuperar la llibertat. Cedir en aquest terreny suposaria adobar l’autoodi i deixar que ens anihilessin també la consciència, i sense consciència tota llibertat és impossible. Sense consciència, deixes de ser poble per convertir-te en instrument del teu botxí. No hem d’oblidar mai que la catalanofòbia és l’element definitori d’Espanya. Canvien les maneres i els mots, és clar. Però l’odi a Catalunya, l’odi a la seva llengua, a la seva història, a la seva cultura, a la seva concepció del món i a la seva civilització romanen inalterables.
La captivitat perllongada afebleix la consciència de poble, i l’afebliment de la consciència de poble afavoreix l’eclosió d’Illas, Boadellas, Mendozas, Mariscals, Loles León… Tots ells, per si mateixos, són promotors de l’autoodi català. N’estan amarats i l’escampen tant com poden. L’autoodi és un fenomen propi de pobles sotmesos, no pas de pobles opressors. Aquests últims poden presentar perfils psicològics molt negatius, però no són proclius a la desvaloració del seu jo. Espanya tampoc. Espanya no s’odia a si mateixa; el seu cos nacional no li provoca cap mena de rebuig. En cap dels seus camps de futbol la gent crida “Puta Andalusia!”, o “Puta Extremadura”, o “Puta Castella-la Manxa!”. No ho fan perquè no s’insultarien mai a si mateixos. Quan juga el Barça criden “Puta Catalunya!”, perquè Catalunya no és seva, perquè Catalunya no és Espanya. És el seu enemic exterior, l’enemic que els cohesiona i que apaivaga l’enveja i el malaltís complex d’inferioritat que sempre han experimentat davant Catalunya.
No caiguem nosaltres, doncs, en l’error d’adoptar el marc mental de l’opressor veient-nos com a part del seu interior només perquè, d’acord amb la legalitat vigent, constem com a part de l’Estat espanyol. La legalitat espanyola no és la nostra legalitat. És més, si hi ha una cosa efímera a la història de la humanitat, és la ‘legalitat vigent’. L’infern és ple de ‘legalitats vigents’. Lliurar-los la ment, seria lliurar-los la vida. La nostra vida! No oblidem mai que tot procés d’alliberament individual o col·lectiu comença sempre a la ment. És la ment el que ens fa lliures! L’acció conseqüent ve després.
