Ai, mira, tu, i com ens en sortirem? Veurem un dia una Catalunya independent? Coses que et pregunten, com si tinguessis una bola màgica… I jo què sé. Ja m’agradaria saber-ho…
1) Els indults acabaran malament per a gairebé tothom. Per als indultats que no volen demanar l’indult però no es neguen a ser indultats… Per als que no el volen, per als que saben que és el parany definitiu que permetrà que Espanya netegi una mica la seva horrorosa imatge internacional. Per al president del govern espanyol que s’emportarà una patacada històrica, per al monarca dels inquisidors, que haurà de firmar contra la seva voluntat… Però els indults acabaran fantàsticament bé per als partits de l’odi, PP, Ciudadanos, Vox… I per al Gobierno Supremo de los Jueces del Supremo y los Colegas Menores del Constitucional. I fatal per als que no volen caure a l’espiral de l’odi, com l’extraordinari Cuixart. L’embolic serà apoteòsic, possiblement després de la pausa de l’agost. La recollida de firmes i tota l’escenografia del nacionalisme espanyol ajudarà, sens dubte, a aclarir algunes idees. I l’exili i la resta de represàlies ajudaran a entendre de què va això: de la rendició, la compres o no.
2) Pensar que farem de la Generalitat un govern de veritat, continuar amb la fantasia del pujolisme o del maragallisme (que va ser útil durant tres dècades), és enganyar-se. És una gestoria regional, amb les ales tallades des de fa anys. Ara és més evident que mai. El 155 va ser tan cru, tan bèstia, que no hi ha relat seriós que pugui aguantar-ho: quan vulguem, us tallem l’aixeta, però de moment aneu fent i no us passeu ni un mil·límetre. Això, en el millor dels casos. La realitat s’imposa, per dura que sigui: mana qui mana, qui té la paella pel mànec.
3) Estarà bé gestionar, aportar una mica d’estabilitat, prendre alguna decisió assenyada, vetllar per les coses bàsiques, sens dubte que sí. Ja toca, sense grans esperances: les cartes de joc estan marcades perquè hi perdem sempre. L’Aragonès pot fer-ho, té el perfil necessari per gestionar el mentrestant. Menystenir això és una estupidesa, però no n’esperem molt més. I agraïm una etapa que permeti endreçar unes quantes coses, sense embogir amb allò de «com pitjor, millor».
4) Qui es pensi que la petita Catalunya posarà de genolls estats poderosos com França o Espanya, amb l’ajut d’uns subtils estabilitzadors jurídics europeus, va llest. Aquest no és el camí, porta a una nova derrota. Molt bonica de celebrar, sens dubte, però derrota. Acompanyada, sempre, d’una factura brutal, com totes les derrotes.
5) Qui es pensi que la independència serà com al segle XIX o com al segle XV, va llest. Europa existeix i ha retallat totes les independències. Caldrà buscar la nostra mesura d’independència. «Fer l’andorrà» o «Fer la puta i la Ramoneta» són estratègies que es poden vestir amb una mica més de gràcia i de consistència argumental, però són infinitament intel·ligents si saps on vas i a què t’enfrontes. Si et vols estavellar, endavant: podem muntar dos o tres 1714 i uns quants Primers d’Octubre i ni així ens en sortirem. La intel·ligència és la clau, no la força bruta.
6) Qui es pensi que es pot fer una Catalunya molt diferent a l’actual amb menys de la meitat de la ciutadania, té un problema greu. No es pot, en una democràcia, per molta raó que et pensis que tens. Cal trobar la manera, i existeix, i aquesta via val per a la Catalunya central, la del nord, la del sud, la de les illes… Això sí, és una via lenta. No s’hi val això de «tenim pressa» ni tampoc la idea implícita que Barcelona és la capital, el centre, d’aquest món nou. No és així. Som una vella nació rareta… o moderníssima, o federalíssima, més aviat: Lleida, Perpinyà, València, Tortosa, Mallorca, L’Alguer, Nimes, Tolosa, Carcassona, Tarragona, Girona, Alacant, Castelló, l’Aragó, Múrcia, Almeria… En la qual, oh quin drama per al barcelonacentrisme, Barcelona és una més. O és que ho volem canviar tot per fer de Barcelona la nostra Madrid catalana? Au, va, sisplau… Barcelona sola no va enlloc i necessita que algú ho digui.
7) Tot això és el que fa que un estat intel·ligent com França (i no neolític com Espanya) mogui fitxa, una fitxa impensable fa uns anys. Les elits franceses més espavilades veuen l’onada i es prepararen per digerir-la, amb totes les contradiccions del món, d’una manera més intel·ligent que la fórmula borbònica del sud. Pendents com estem de qualsevol barbaritat que diuen a Madrid, no ens adonem de les coses sensates que es diuen a París…
I això no és cap bola màgica, perquè servidor no té cap mena de poder especial per endevinar el futur. Simplement cal llegir atentament el que va passant i intentar intuir el fil conductor. Hi ha una realitat, tant o més vella que Hispània o Frànkia, que es resisteix a desaparèixer de la història, i la petita Catalunya barcelonina en forma part… si sap entendre que forma part d’una cosa més gran, més diversa i tan forta que ho ha aguantat tot durant segles.
L’espai entre França i Espanya és la clau del que som. En una Europa complexa, d’equilibris no medievals, pot ser la porta al que podem ser. No del tot independents, no del tot esclaus. I no hi ha molt més que això, que no és poc.