Fins fa poc, la política catalana tenia com a element central la pugna entre “nyerros” i “cadells” que metafòricament implicava la guerra fratricida entre Junts i ERC: aquí els nyerros serien els juntaires, més semblants a nobles desheretats, i els cadells serien els republicans per aquella mena de condició de fadristerns enfilats al bosc. En tots dos casos parlem de bandolers, és a dir de bàndols. El bandolerisme apareix a cavall dels segles XVI i XVII a Catalunya arran de la pèrdua creixent d’influència de la noblesa autòctona (ja no era que la dinastia Reial catalana hagués desaparegut amb Casp, sinó que els Habsburg, delegats en el Comte-duc d’Olivares, tampoc no conferien ja prou privilegis a les grans nissagues catalanes i el procés de castellanització -cultural i administrativa- avançava de forma implacable). És en aquest context que Catalunya esdevé una terra de bàndols on tothom va a la seva, el lideratge brilla per la seva absència i els virreis reials s’imposen a les Corts catalanes (encara vigents). És l’època, també, de perseguir bruixes. Però no voldria fer massa paral·lelismes, que de moment encara no han cremat ningú a Ripoll.
El bandolerisme s’agrupava en aquests dos grans grups, però també hi havia bandolers que anaven per lliure. No hi havia gaire més opció, insisteixo: l’orfandat política i administrativa era quasi total, la pobresa anava trepitjant els talons fins i tot dels més privilegiats, els hereus s’anaven quedant sense herències i els fadristerns no volien anar a l’exèrcit (a combatre contra els francesos) ni al monestir (tots ells també creixentment castellanitzats). Climes com aquest no només poden portar a la creació d’infinits bàndols o faccions polítiques, sinó també impulsar diversos protagonismes personals: Serrallonga pot ser un veritable heroi nacional o bé un guaperes que s’aprofita del desconcert per enfilar donzelles al seu cavall. Em temo que Catalunya avui és terra abonada per a figures de tot tipus. Després de maleir tota la decadència política imperant (i, en això, tenint tota la raó), i d’enviar diversa gent a la forca o a la foguera (sense gaires contemplacions ni voluntat d’escoltar raons), sovint es passa a proposar noves figures que inicialment no semblen tenir gaire solució per a res. Els partits (o bàndols) tradicionals no acaben d’espavilar gaire, certament, però és que no sembla que ningú altre no sàpiga tampoc ben bé cap a on tirar. Davant d’això, hi ha dues opcions: o bé es desemboca un procés de regeneració (amb o sense els partits tradicionals) que porti a alguna represa constructiva i d’èxit, o bé apareixen nous bàndols que podrien només voler (també i simplement) esgarrapar poder o carronyar entre la desgràcia. Veurem qui pertany a una raça o altra.
La notícia esperançadora és que el bandolerisme va acabar a Catalunya coincidint amb la Guerra dels Segadors. Vull dir que aquí tothom ha de vigilar: durant aquella revolta el virrei va ser assassinat a la platja de Barcelona, però la Generalitat, en mans de Pau Claris, va trobar la força necessària per proclamar la primera República. Tothom ha d’escollir quin dels dos papers vol desenvolupar, en el futur, quan el bandolerisme infèrtil ja no doni més de si. Algú haurà d’agafar les regnes de forma constructiva, i no serà algú que s’amagui als boscos o a les coves, o que confongui el floret amb la navalla. Algú haurà d’agafar les regnes ben aviat, perquè el caos actual ja no és defensable. I estem molt, molt enfadats.
15
4
