La caritat ben entesa comença per un mateix. Aquesta frase defineix perfectament l’actual situació política a casa nostra quan veiem l’atac de solidaritat amb Palestina que pateixen una gran part dels càrrecs institucionals de casa nostra. Volen salvar als de l’altra banda de món mentre Catalunya fa aigües per tot arreu. Quan veig aquestes coses, no puc evitar pensar que l’estupidesa política ha arrelat entre nosaltres.
Resulta grotesc veure les imatges de l’anomenada flotilla humanitària per portar menjar i medicaments a Gaza. Una vintena de barquetes de pocs metres d’eslora (les golondrines del port de Barcelona són el Titànic al seu costat), quin diantre d’ajut poden dur per salvar els milions de palestins famolencs que diuen que hi ha?
Però la comèdia encara és més estrafolària quan aquesta “armada invencible” ha hagut de retornar a Barcelona poques hores després de salpar. Aquells que volen “trencar el setge de Gaza”, no saben ni trencar una onada. Imagino la capitana Colau en la coberta de la barca repetint la frase de Felip II per justificar la derrota espanyola davant els anglesos: “Jo no vaig enviar els meus vaixells a lluitar contra els elements”.
El cinisme de tots ells només poden intentar camuflar-lo mitjançant la cobertura desmesurada dels mitjans del règim que venen la seva “lluita per la llibertat de Palestina” com una cosa èpica. Sobre el fanatisme de Hamàs, la misògina malaltissa que envaeix la societat palestina o l’adoctrinament pervers dels seus infants educats en l’odi contra tot allò que no sigui l’islam, ni una paraula. Tot s’hi val quan es tracta de fer desaparèixer l’estat d’Israel.
No negaré que, ens agradi o no, aquest conflicte marca la nostra actualitat. No només a Catalunya, arreu d’Europa. Ara bé, els dirigents d’altres nacions que no han de preocupar-se per mantenir viva la seva llengua i cultura o no han de patir el saqueig econòmic per part d’un estat imposat a cop de pal, poden dedicar els seus esforços a intentar que s’imposi la pau en els conflictes de més enllà de les seves fronteres. Però és aquest el cas de la nostra nació?
La frivolitat i la inconsciència en la política catalana ens regala imatges de batlles i diputats amb mocadors, pins i banderes palestines. Gràcies a la seva ignorància i mediocritat Catalunya és en un pou sense fons, però pontifiquen sobre com resoldre un conflicte de milers d’anys del qual només en tenen una visió esbiaixada i sectària.
Amb tot, cada vegada se’ls veu més el llautó. Mentre parlen dia sí i dia també de Gaza, pensen que ens oblidem de les nostres penúries diàries. Ens prenen per rucs. Només de nosaltres mateixos depèn que ho siguem definitivament.
