En els darrers temps, el conjunt del catalanisme –i especialment la principal de les seves encarnacions polítiques actuals, que és l’independentisme- ha obtingut victòries rellevants i valuoses en l’escenari polític espanyol i en l’escenari polític europeu. Personalment, les considero importants i en alguns casos molt significatives, perquè obren nous horitzons i noves possibilitats. I em sembla molt legítim que el catalanisme les celebri. Però això no ens hauria de fer oblidar que el catalanisme i l’independentisme on es juguen de veritat el futur i les possibilitats d’èxit en els seus objectius és fonamentalment a Catalunya. Aquest és l’escenari principal. Perquè catalanisme, independentisme inclòs, sigui prou fort i es pugui plantejar assolir els seus objectius fundacionals el que necessita per damunt de tot és consolidar i si pot ser ampliar la seva hegemonia a Catalunya.
No parlo tan sols de l’hegemonia institucional que neix de l’hegemonia electoral: governar les institucions perquè es guanyen eleccions. Parlo també de l’hegemonia cultural, ideològica, social que és el fonament de les victòries electorals. Si el catalanisme perdés això, fins i tot es devaluaria del tot la importància de les seves victòries o conquestes en l’escenari espanyol o europeu. Aquestes victòries són rellevants en la mesura que hi ha una hegemonia catalanista a Catalunya que en pot treure rendiment. Si no, són en part a benefici d’inventari. Agafem un exemple extrem, i per tant una mica simplista, però que pot ser útil com a indicador: de poc serveix que es pugui parlar en català al Congrés dels diputats espanyol o a les institucions europees, si es va deixant de parlar a Catalunya. Doncs això que serveix per a la llengua, serveix una mica per a tot. De poc serveix que el catalanisme avanci a Espanya o a Europa, si recula a Catalunya. Però si no recula a Catalunya, sinó que es manté i avança, aquestes consecucions a Espanya o a Europa poden arribar a tenir un rendiment molt efectiu.
Permetin-me dir exactament el mateix esprement una metàfora que per a molts resulta antipàtica, que és la del peix al cove. Potser per massa connotada. Però tota estratègia que accepti la negociació amb qui té el poder (el peix) és en el fons una variant més o menys ambiciosa del peix al cove. I les estratègiques que no es plantegen cap mena de negociació amb qui té el poder –sabent que no hi ha un altre poder exterior i superior que arbitrarà a favor- no acabo de saber com pensa aconseguir els seus objectius. Doncs perquè funcioni el peix al cove –repeteixo, amb l’ambició que calgui, que pot ser tota- fa falta que el qui té el peix del poder estigui disposat a posar-lo, per convicció o encara millor per necessitat. Però fa falta també que tu tinguis el poder per recollir-lo. Que tu tinguis el cove. Si no tens el cove, cap peix et farà profit. Ho tenen molt clar els mestres d’això, que són els bascos, tant els sèniors del PNB com els aprenents de Bildu: l’essencial és mantenir la propietat basca i basquista del cove. Si els bons amics de Compromís aconsegueixen per al País Valencià algun peix rellevant en temes de finançament o de competències, però resulta que qui té el cove per recollir-lo són el PP i Vox, des del punt de vista nacional és un negoci escàs, que només es fonamenta en l’esperança que un dia, en el futur, el cove el puguis tenir tu. I disposar encara del peix.,
El principal objectiu, a curt, mitjà i llarg termini, del catalanisme i de l’independentisme a Catalunya és ser hegemònic en la societat catalana i, a partir d’aquí, guanyar les eleccions i governar les institucions. Sobre aquest fonament, actuar amb ambició, coratge i intel·ligència en l’escenari polític espanyol, europeu o mundial si es donés el cas. Però ha partit d’aquí. No en substitució d’aquesta hegemonia. I en aquest sentit, hi ha alguns indicis preocupants. Els èxits darrers de l’independentisme en l’escenari espanyol es produeixen, gràcies a una conjuntura especialment favorable, però després d’uns resultats electorals no gens bons, per no dir dolents. L’abstencionisme independentista no ho explica tot, i en termes estrictament electorals, dificulta aquesta necessària hegemonia. Però els resultats no s’expliquen aritmèticament sense tenir present un transvasament –puntual i conjuntural o no- del bloc catalanista al bloc dels partits d’àmbit estatal. O si es vol del bloc independentista al bloc no independentista. És un senyal d’alarma que els èxits posteriors no haurien de fer oblidar. L’altre indici preocupant és el que va passar a l’Ajuntament de Barcelona. L’hegemonia institucional de l’independentisme no s’esgota tan sols en el govern de la Generalitat. Inclou també el govern dels grans ajuntaments i de les diputacions. I l’Ajuntament de Barcelona és el més gran de tots. No tenir l’Ajuntament de Barcelona és un hàndicap molt gros per a l’independentisme. I encara més veient amb quina majoria es va decidir.
Permetin-me, al fil de l’Ajuntament de Barcelona, reprendre la metàfora del peix al cove. Ja em perdonaran. Com pot ser que Pedro Sánchez busqui a Madrid la col·lisió màxima amb el món del PP i gairebé al mateix temps, molt poc abans, beneeixi l’obtenció de l’alcaldia de Barcelona per als socialistes gràcies als vots d’aquest mateix PP que demonitza a Madrid? I en tots dos casos amb la qüestió nacional catalana com a eix del discurs. Segurament hi ha moltes explicacions. Una, que a Pedro Sánchez li sembli bé qualsevol combinatòria, sempre que ell i el seu partit en siguin els beneficiaris. Una altra, que en els mesos que van d’una cosa a l’altra, Pedro Sánchez hagi canviat d’estratègia –que no de conviccions, perquè de convicció no se n’hi atribueix cap- i trobi avui bé el que fa uns mesos trobava malament, i a l’inrevés. Però hi ha una altra interpretació, més inquietant per al catalanisme. En la metàfora del peix al cove, des del temps d’Aznar l’estratègia contra el catalanisme del PP és no posar cap peix al cove, i si pot ser treure’n algun dels que hi havia. Pedro Sánchez en discrepa del tot: ell hi posa peixos, i grossos. Però pot ser que la seva estratègia no negar-se a posar peix… però quedar-se ell el cove. Prendre l’hegemonia institucional i electoral al catalanisme. Cosa que els socialistes poden estar en condicions de fer, però no el PP. Ell i el seu partit posarien el peix, però el cove també seria seu. En un circuit tancat. L’Ajuntament de Barcelona és un tros no gens menor d’aquest cove. El govern de la Generalitat n’és una part més gran, la més gran. L’estratègia de Sánchez seria difuminar, trencar i finalment substituir l’hegemonia del catalanisme –i de l’independentisme- a Catalunya, a favor seu. Ser a la vegada l’amo del peix i del cove, que llavors no canviaria mai de mans: Sánchez el posa i Illa (o Collboni) el rep. Tot queda a casa.
Només una consideració final: perquè el catalanisme i l’independentisme perdin l’hegemonia política, institucional, electoral, cultural i social a Catalunya, no n’hi ha prou amb la intel·ligència, l’habilitat i l’èxit de qui li vulgui prendre. És imprescindible que s’hi afegeixin els errors, les baralles estèrils i els impulsos autodestructius del mateix catalanisme i del mateix independentisme.
