Ara fa uns dies, Francesc de Dalmases va anunciar que deixava la vicepresidència de Junts i que cessava també com a membre de la Comissió del Parlament sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta dimissió és la conseqüència de l’operació politicomediàtica de linxament a què es veu sotmès arran de la discussió que va mantenir el 9 de juliol passat amb Mònica Hernández, sotsdirectora del programa FAQS de TV3, després de l’entrevista a l’aleshores presidenta del Parlament Laura Borràs. El senyor Dalmases va expressar a la sotsdirectora el seu enuig per l’incompliment dels termes acordats per tots dos en els dies previs i especialment pel fet que, com reconeix textualment l’informe de Magda Oranich, eren amics, raó per la qual ell “es va sentir més indignat i fins i tot traït per com havia anat l’entrevista”.
No va passar res més. Res més que no fos la lògica tensió que genera tota discussió en calent entre dues parts discrepants. Però el senyor Dalmases tenia i té un problema, que és el de ser el blanc d’Esquerra Republicana i dels partits espanyolistes per atacar Laura Borràs. És a ella a qui volen destruir; el senyor Dalmases només és un pretext per intentar aconseguir-ho. I el més llefiscós és el miserable aprofitament del sector immobilista de Junts –volen que plegui de diputat– per apartar Borràs de la presidència del partit.
Fixem-nos que la famosa discussió va ser en realitat tan banal que no té més interès que el pur safareig, i així hauria quedat si la veu discrepant no hagués estat el senyor Dalmases. Però algú, en assabentar-se’n, va pensar que n’hi hauria prou de sobredimensionar el fet per fabricar-ne un escàndol polític i ho va transmetre a la premsa amiga que, al seu torn, ho va cuinar de manera que la recriminació del senyor Dalmases a la sotsdirectora semblés una agressió. Va ser senzill: es va aprofitar que era una dona per presentar-ho com un cas de sexisme. No importava que fos mentida, n’hi havia prou d’emprar determinades paraules o girs lingüístics en la ‘notícia’ perquè semblés veritat.
No és aliè a aquest punt el fet que en la majoria de cròniques del cas s’ha amagat sistemàticament el nom de la senyora Hernández, talment com es fa amb les víctimes de maltractaments, i no només això; també s’al·ludeix a ella com “la periodista”. Podria ser el títol d’una pel·lícula: “La periodista i el senyor Dalmases”, oi? Doncs no pot ser-ho, perquè, ves per on, resulta que no és només periodista la senyora Hernández, també ho és el senyor Dalmases. Tots dos són periodistes. Però això s’amaga, no interessa que se sàpiga per tal de poder fabricar un discurs hipòcrita sobre la llibertat de premsa i el respecte als criteris periodístics que el senyor Dalmases, suposadament, hauria vulnerat. Calia i cal amagar, doncs, que la discussió va ser entre dos periodistes que discrepaven professionalment sobre criteris periodístics. I també cal amagar que el senyor Dalmases va agafar educadament la senyora Hernández, sense la més mínima violència, proposant-li d’entrar en una sala més discreta on la discussió no molestés ningú. Cal presentar-ho com si el senyor Dalmases, fent ús de la força física, l’hagués arrossegada contra la seva voluntat a un altre lloc i l’hagués tancada per martiritzar-la. Però ningú no va ser arrossegat, ni segrestat, ni tancat, ni obligat a fer res en contra de la seva voluntat. Creu algú que la senyora Hernández hauria deixat que la tanquessin en una sala? Dos periodistes discutien sobre praxi periodística i la porta, justament perquè no hi havia res a amagar, va restar oberta fins que algú, de fora estant, la va tancar.
Quant a l’informe signat per la senyora Oranich, cal dir que no té més valor, amb tots els respectes, que el que pugui tenir una opinió personal. L’informe està redactat en primera persona i expressa una visió absolutament subjectiva del cas, basada en els comentaris que vint persones han fet a Magda Oranich. Vint! Al final, amb tants ‘testimonis’ sobrevinguts, haurem de concloure que la discussió, en realitat, no va tenir lloc en una sala de TV3, sinó al metro. Diu la senyora Oranich que, d’aquestes vint persones, algunes se l’hi van adreçar personalment i d’altres només per telèfon (!). I diu també que, a petició d’elles, llevat de Salvador Esteve i Pep Elies, cap de gabinet de la presidenta i cap adjunt, respectivament, n’ha ocultat els noms. Una pregunta: des de quan s’admet que algú ‘declari’ per telèfon des del sofà de casa? Des de quan es dóna valor a comentaris telefònics i a la gent que els expressa tot exigint mantenir-se oculta, talment com si estigués amenaçada de mort? Realment increïble. Increïble i vergonyós. Som davant la covardia, la maledicència i la difamació amb passamuntanyes elevades a la categoria de “testimonis”. “Testimonis” ectoplàsmics perquè, en la seva majoria, no van veure res.
Afirma la senyora Oranich que “molts dels testimonis dels fets m’expliquen que van viure la situació amb molta tensió”. Sí, és clar, ja ho tenen, això, les discussions: generen tensió. I què? Què és la vida, si no un debat permanent? Però continuem. L’informe manifesta el següent: “És difícil, des de fora, qualificar de manera exacta si va existir realment alguna intimidació. Dalmases assegura que no va intimidar ningú. El que sí que m’ha quedat clar és que la sotsdirectora del programa es va sentir intimidada”. Déu n’hi do la frase: “es va sentir intimidada”. Ara es veu que parlem de sensacions. L’informe, curiosament, no diu com es va sentir el periodista Dalmases en veure que els termes de l’entrevista acordats en una trobada a petició de la senyora Hernández no s’havien respectat. No diu tampoc, perquè no interessa, que el senyor Dalmases es va sentir enganyat, i encara més tenint en compte que l’engany el deixava a ell com a enganyador davant la presidenta Borràs.
En aquest sentit, és significatiu això que diu la senyora Oranich: “Tinc també constància que la senyora Hernández es va disculpar dient que se li havia descontrolat la part final del programa”. Nova frase a tenir en compte: la part final del programa “s’havia descontrolat”. I com es descontrola un programa? Qui tenia la culpa d’aquest descontrol? Qui o quins van ser els descontrolats? També resten ocults? Una direcció no es pot rentar les mans dient que “se li ha descontrolat el programa”, ja que amb control o sense control n’és la responsable i n’ha d’assumir les conseqüències. I el mínim que aquesta direcció hauria de poder entomar, amb tensió o sense tensió, amb vehemència o prenent un te amb galetes, és la recriminació de la part perjudicada immediatament després del “descontrol”.
Curiós informe, que es queda a la superfície sense anar a l’arrel dels fets –tots els fets tenen un per què– i que prescindeix de la causa indestriable que provoca la disconformitat del senyor Dalmases. En comptes de fer això, sentencia que “siguin quins siguin els motius”, realment increïble!, “l’actitud del senyor Dalmases va ser incorrecta”. “Siguin quins siguin” (!). Sentència dictada. Ras i curt: el senyor Dalmases és culpable de no acceptar de manera obedient que li hagin pres el pèl. L’informe no es va més enllà, perquè, com dic, només és una opinió personal. Una opinió personal que no aborda el “descontrol” del programa ni els motius pels quals no es van respectar els termes acordats.
No s’ha de fer cap judici d’intencions a la senyora Oranich, perquè no seria just; es tracta simplement de mostrar els forats negres que presenta el seu text i que tanca amb un conjunt de consideracions morals, potser factibles en un centre escolar però aquí totalment fora de lloc, com ara culpabilitzar el senyor Dalmases per haver-se empipat tot acusant-lo de “perdre els nervis”. “Perdre els nervis de manera tan exagerada i en públic és una situació a evitar”, conclou l’informe. D’entrada, això no concorda gaire amb la resposta que el senyor Pere Mas, exdirector del FAQS, va donar a Jordi Basté, a RAC1, quan aquest li va preguntar: “Estava emprenyat, Dalmases?”. La resposta va ser: “No, especialment. Et diré que és relativament normal que quan un convidat creu que l’entrevista no ha anat bé, en surti enfadat”. Tanmateix, crida l’atenció que, a mesura que el linxament s’ha fet més cruent, hi ha hagut persones que, seguides de prop, es veu molt bé com han anat modificant la seva versió inicial per ajustar-la al retrat necessari que permeti guillotinar el senyor Dalmases.
En aquest punt, he de fer un incís per dir que, des del punt de vista psicològic, aquesta cruesa, aquest linxament politicomediàtic contra una persona que es va limitar a protestar legítimament per l’incompliment d’uns acords, és, per desgràcia, força normal a Catalunya. Catalunya no té l’orgull dels pobles no sotmesos i, per això, la protesta, la queixa, la rebel·lia, la insubmissió, l’assertivitat tenen molt mala premsa. Portem tantíssims anys de submissió apresa, de queixa amansida feta en la intimitat, mai en el lloc i en el moment dels fets, que quan algú se surt del guió hi aboquem sobre ell tota la nostra ràbia. No li perdonem que amb el seu comportament ens recordi aquesta terrible veritat.
Dit això, i a la vista dels resultats, és obvi que la senyora Oranich no hauria d’haver acceptat l’elaboració de cap informe per la senzilla raó que no hi havia res que el mereixés. No hi ha res de noticiable en una simple discussió entre dues persones amigues de fa molts anys, que, més enllà de la vehemència, no van arribar en cap moment a l’insult personal. La prova la té la mateixa senyora Oranich, erigida en jutge, en la conclusió a què arriba el seu text: “Perdre els nervis de manera tan exagerada i en públic és una situació a evitar”. D’això, se’n pot dir “informe”? Per arribar a aquesta apreciació personal de caràcter moral calia fer tant de soroll? Per fer aquests judicis de valor subjectius, calia que la senyora Oranich lliurés amb retard els seus cinc fulls i que, a més, els adrecés a un lloc equivocat, cosa que va afavorir-ne la filtració? El que sí que mereixeria un informe, o fins i tot alguna cosa més, és la maniobra filtradora posterior del sector immobilista de Junts i el fet que la difusió del text provingués d’un mitjà que és el braç periodístic d’Esquerra Republicana. Déu n’hi do, les misèries inconfessables que amaga tot plegat. Però en tenien una altra de preparada: a través d’El Periódico, butlletí del PSC, apareixen dones sense rostre i sense nom fent comentaris difamatoris contra Dalmases. Just ara, ves quina casualitat. No deuen saber que la calúmnia és un delicte amb pena de sis mesos a dos anys de presó, i també deuen ignorar el càstig per injuries: “és injúria l’acció o expressió que lesionen la dignitat d’una altra persona, menyscabant la seva fama o atacant contra la seva pròpia estimació”. I encara més quan les calúmnies o injúries són fetes amb publicitat: “la propagació per mitjà d’impremta, radiodifusió o qualsevol altre mitjà de similar eficàcia”. Quin tuf més pestilent que fa la cuinada operació Dalmases.
Però, per si fos poc, la senyora Oranich, no només no es queda en un pla discret després d’haver lliurat la seva opinió, sinó que emprèn una tournée per tota mena de mitjans de comunicació, avui aquí, demà allà, fent declaracions contra Laura Borràs i Francesc de Dalmases i deixant-los com un drap brut. No s’adona, la senyora Oranich, que aquesta tournée i aquestes declaracions han desacreditat de dalt a baix la seva imparcialitat?
En fi, deixem-ho aquí. Hi ha voluntat política de convertir una discussió intranscendent en un escàndol per tal d’erosionar Laura Borràs a través del senyor Dalmases. L’objectiu és Borràs, i per tal d’arribar-hi s’ha organitzat contra Dalmases ‘la caça de l’home’. Els linxaments no els fa mai gent boja o analfabeta. Els linxaments els fan sempre ciutadans exemplars, ciutadans que són model de virtuts, guardians de la moral, conreadors de la cortesia de saló, membres de la germandat del mot escaient i militants de les lligues del xiu-xiu i de la parsimònia. Gent que mai no diu una paraula més alta que l’altra, gent que gairebé no parla per no ofendre, gent, en definitiva, que quan arriba a casa a la nit, amb la satisfacció d’haver fet un linxament com cal, es renta les mans i s’asseu a taula per comentar-ne els detalls tot sopant. Són els hipòcrites, gent que sempre riu amb la boca plena.
29
31
