Estem assistint aquest estiu al que alguns han batejat com el turisme de la venjança. Amb possibilitats o sense, gent que duia massa temps sense sortir de casa (durant uns mesos de manera literal) ha decidit que ara sí, ara sí toca. Ja en altres èpoques havíem vist gent demanar crèdits per marxar de vacances a un lloc distant del seu domicili habitual. Aquest cop fins i tot alguns que abans d’ahir tenien por que durant la seva marxa els ocupessin la casa, estan disposats a fer un extra que explicar, penjar a les xarxes i, si s’escau, viure. Amb unes tristes perspectives anunciades (o construïdes?), per a la tardor, s’hi val tirar la casa per la finestra, anar on potser a partir de poc serà impossible per sempre. Entre formiga o cigala, millor ser cigala.
Però malgrat les teories que s’hi puguin confegir, la tendència no és nova. L’expressió és llatina, en concret d’Horaci, que justament recordava en el seu poemes la fugacitat del temps i la necessitat d’aprofitar-lo, però és durant l’etapa medieval, quan Boccaccio confegeix el seu marc existencial en la fugida de la gran pesta negra florentina de 1348. La proposta vital és la d’aprofitar l’ocasió, en una tendència artística i filosòfica que es contraposa a la que simbolitzava el tòpic “Ubi Sunt”, que recorda que malgrat el gaudi de dies passats aquests desapareixen i poden ser la causa de la nostra condemna en la vida ultraterrenal. Davant situacions de foscor i incertesa, les posicions son antagòniques: si en l’Ubi Sunt batega la prudència de qui fins i tot acceptant no saber què vindrà després de la vida terrenal, no vol arriscar una trobada amb Lucifer, en canvi, els partidaris del Carpe diem, amb la mateixa incertesa, aposten pel gaudir, no fos que l’altre vida no existís i la broma fos perdre també aquesta.
Aquesta opció de viure com si no hi hagués un demà recorda també aquell temps desaforat que enllaçà les dues grans guerres a l’inici del segle XX. Sembla que es repetissin els tòpics en el primer quart d’aquest XXI. Potser indica ara que també la situació és pre bèl·lica o que senzillament creiem ja ser-hi i volem deixar per demà l’ocasió de pensar, de témer, o de plànyer. Per això, i malgrat que alguns sectors estan gràcies a això fent un calaix que fins fa poc era buit, la situació no albira res de bo. Molts no s’ho poden permetre, aquest turisme venjatiu, i els que ho fan semblen així voler apropar-se a ells el més aviat possible. No és gens criticable. És humanament comprensible. Malauradament, potser també serà simptomàtic, indici del que ha de venir, ara que quasi tots els economistes, i moltes autoritats internacionals pronostiquen per al nostre món occidental, que presumia de benestant, un escenari “apocalíptic”.
3
1
