Les vinents eleccions dels Estats Units s’apropen i la més que possible victòria de Donald Trump comportarà un canvi radical en l’orientació de les relacions internacionals, malgrat que a Europa no sembla que hi hagi ningú preparat pel brusc gir dels esdeveniments. Probablement, la política exterior de la nova administració serà marcada per Elbridge Colby, un assessor sorgit d’una llarga nissaga de militars. El seu besavi fou el capità Elbridge Colby, autor de How to Fight Savage Tribes, el primer assaig modern en defensa del genocidi publicat el 1927, i també és net de William Colby, director de la CIA durant els anys de les filtracions de Seymour Hersh.
Com ha explicat extensament a les xarxes socials, el seu pla és abandonar Ucraïna per centrar-se a Taiwan i confrontar directament l’ascens xinès. Se suposa que no serà cap traïció, perquè la Unió Europea substituirà els nord-americans i assumirà els costos d’armar Kíev. Tot i això, l’elefant a l’habitació que fa anys que silenciem és que el principal problema no és la manca d’armament ultramodern, sinó de soldats i cap país està disposat a pagar aquest preu. Més trist i cruel encara és que tampoc pensem acceptar a Ucraïna a l’OTAN i cada cop és més evident que s’ha manipulat i utilitzat els ucraïnesos fent falses promeses per animar-los a escalar el conflicte i deixar-los sols en la derrota.
Per tant, l’escenari que vàrem preveure a l’inici de la guerra s’ha complert i ens trobem just en el dilema que també vàrem anticipar: l’apropament dels Estats Units a Rússia per trencar la seva aliança amb la Xina. Les intencions de la nova administració són ja prou evidents i la seva prioritat serà seduir Putin per crear fissures i tensions al bloc sino-rus. És massa prompte per endevinar si Washington tindrà èxit, Moscou aconseguirà bascular entre les dues faccions en benefici propi o els russos es mantindran fidels a la Xina; però la recent cimera dels BRICS+ visualitza un nou ordre mundial més sòlid diplomàticament del que molts pensaven en occident i al G7 comencen a sentir-se en minoria.
Al Pròxim Orient, és d’esperar que el suport a Israel continuí i s’impulsi la política de la seva reconfiguració; és a dir, permetre l’expansió territorial d’Israel i l’expulsió dels palestins i els xiïtes libanesos de la seva terra. Israel s’ha de convertir en l’ariet que contingui la influència xinesa; però ha de vèncer la seva gran feblesa: la manca de profunditat estratègica. Davant de la possibilitat d’una escalada bèl·lica que comporti una guerra total, Tel-Aviv necessita armar unes defenses que exigeixen major control del territori. En la pràctica, això significa la desaparició del Líban i Jordània com Estats independents i la total aquiescència d’Aràbia Saudí amb aquests plans. La missió del gendre de Donald Trump, Jared Kushner, serà conformar aquesta gran coalició contra l’Iran i la Xina a la regió.
Per altra part, la Unió Europa haurà de prendre alguna mena de posicionament oficial davant d’aquests canvis. Com ja hem explicat en moltes ocasions anteriors, tota l’arquitectura de la Unió pivota sobre el Dret internacional i, en conseqüència, les seves institucions estan obligades a fer-lo complir. Aquesta carcassa es troba esmicolada per la doble vara de mesurar utilitzades en el conflicte ucraïnès i en el palestí i no sabem quant de temps més podrà resistir aquestes tensions. A Brussel·les les contradiccions s’acumulen sense que ningú sàpiga quin camí prendre. Per inèrcia, estem condemnats a ser mers espectadors de tot i la desorientació dels nostres líders és absoluta: depenent de l’hora del dia som els màxims defensors del lliure comerç o del proteccionisme industrial.
Tanmateix, la quadratura del cercle per a Trump serà l’agenda interna de reformes econòmiques. El seu èxit electoral s’alimenta de la insatisfacció dels obrers blancs que han vist com el seu mode de vida desapareixia gràcies a la desindustrialització produïda per la globalització. Els Estats Units volen retornar al seu proteccionisme històric i reindustrialitzar-se. A diferència de la Unió Europea són un estat funcional amb ferramentes per impulsar polítiques econòmiques, no un organisme internacional construït per garantir la lliure circulació de capitals i mercaderies. Tot i això, les reformes necessàries signifiquen que l’Estat guanyi pes, capacitat de decisió, planifiqui la política industrial i, el més important, que els rendiments del capital disminueixin en favor del treball.
És difícil imaginar com el partit republicarà promourà aquesta agenda. Per entendre la magnitud del problema, podem citar que s’estima que el director d’una empresa nord-americana guanya de mitjana un sou 265 cops superior al sou mitjà dels seus treballadors. És la relació més elevada al món, mentre que a la Xina aquesta relació baixa a 129. Tot açò sense tenir en compte que la majoria d’empreses xineses no reporten cap benefici als seus accionistes i el seu model d’organització intern és molt diferent del nostre: hi ha menys mànagers, gerents, gestors i càrrecs intermedis. Són empreses amb una organització més tradicional: una plantilla base de treballadors extensa i uns centres de direcció més reduïts. És a dir, proporcionalment les empreses xineses retribueixen millor als treballadors responsables de fer la feina, tenen menys llocs de direcció improductius i redundants i els accionistes i el consell d’administració mai no són la prioritat.
Aquest sistema funciona perquè es tracta d’un règim comunista on el Partit controla les empreses privades i, perfectament, pot corrompre’s ràpidament si aquesta fos la voluntat dels seus dirigents. Per imposar un esperit de sacrifici nacional que justifiqui una implacable persecució dels corruptes, Xi Jinping necessita tensar la societat perquè la victòria davant de l’enemic és l’objectiu que cohesiona el grup dirigent. Si no hi ha una meta superior, l’egoisme i l’hedonisme esdevindrien la prioritat de les elits i el país, com ha passat a occident, entraria en una fase de nihilisme descarnat.
Traslladar aquest mecanisme a una cultura hiperindividualista, competitiva i materialista com la nord-americana és del tot impossible; però, a més, les seves elits no volen fer cap sacrifici pels seus, pretenen que siguin les classes populars qui se sacrifiquen per ells. Reindustrialitzar significa reduir el retorn econòmic als accionistes per afavorir la inversió i la força de treball. Es tracta d’una reducció dràstica de la riquesa de les elits i les seves institucions en benefici dels treballadors industrials sense màsters o idiomes. Implica acomiadar centeners de milers d’experts, gestors, mànagers i tècnics en centenars d’institucions i organismes internacionals que s’han dedicat a lloar infatigablement les bondats de la globalització.
No es poden desmuntar pas per pas totes les estructures intel·lectuals i mediàtiques que sostenen el sistema, perquè durant tots aquests anys han defensat polítiques públiques que tenien com a objectiu castigar les classes populars que no volien anar a la universitat, aprendre idiomes, viatjar, ser cosmopolites i moderns. Aquests sectors professionals faran tot el possible per continuar sent la prioritat dels fons públics i privats i faran la guerra a qualsevol projecte reindustrialitzador perquè representa un model afectiu i de valors tradicional i reaccionari per a ells.
Tanmateix, la principal oposició vindrà de les elits econòmiques, perquè edificar un sistema industrial capaç de competir amb la Xina suposa la seva desaparició. Els accionistes, els consells d’administració i els mànagers han capturat les empreses i s’han assignat unes retribucions astronòmiques injustificades mentre precaritzaven i degradaven les condicions dels treballadors productius. Tots hem vist i patit com les posicions burocràtiques es disparaven, mentre es reduïa el nombre de treballadors qualificats i competents. És una forma disfuncional de treballar, però com la prioritat d’aquesta casta directiva és maximitzar els beneficis dels accionistes per tenir-los contents, les empreses poden continuar sent organitzacions extremadament injustes i ineficients, perquè és un problema privat.
La irrupció de les empreses xineses, un cop l’avantatge tecnològic ha desaparegut, ha evidenciat totes les misèries del nostre sistema i el suïcidi col·lectiu imposat pels nostres dirigents sota els discursos del neoliberalisme i la globalització. Ens hem desarmat del tot; però, ara de cop i volta, l’Estat necessita les ferramentes perdudes per dirigir la nova política industrial. Les contradiccions són irresolubles i Trump no té cap sortida fàcil als dilemes que ha d’afrontar; però, com a mínim, és una veu que expressa el malestar. Els demòcrates no arriben tan sols ni a ser una alternativa emocional al declivi dels Estats Units i el seu credo és, simplement, la negació de la realitat. Entre el caos i la paràlisi, la gent es decanta pel caos perquè és ingovernable i aleatori.
