El món després de Putin serà un altre. Pot passar de tot: és encara massa aviat per saber com acabarà la guerra i de què anirà la postguerra. Es comencen, però, a dibuixar algunes certeses. Ucraïna serà anorreada, reduïda a una muntanya de cendres, amb milions de persones a l’exili. Tanmateix, si són capaços de resistir amb tanta duresa davant l’exèrcit rus, és possible que tinguin també l’energia per renéixer de les cendres…
I Putin? La partida encara no està madura per veure els finals més probables. De moment, una sola cosa està clara: ha comès l’immens error de despertar la força d’Occident. Tard o d’hora ho pagaran car, ell i Rússia. Però deixaran un reguitzell de dolor i destrucció i ens canviaran el futur. De fet, ja l’han canviat, tot i que encara és massa aviat per saber com. No tornarem allà on somiàvem: després de la covid, tocava reconstruir, recuperar, reviure com si no hagués passat res… I això ja no serà possible, el guió ha canviat.
I els sahrauís? Claríssim: han perdut. Occident es ressitua en funció dels interessos nord-americans i també de les necessitats econòmiques europees. Espanya, que és un país de tercera divisió en el gran ordre mundial, acata les decisions i aposta pel sàtrapa del sud, el rei del Marroc. Els sahrauís, en realitat, ja van ser abandonats al desert fa molt de temps: només faltava el punt final. Menys hipocresia, sisplau.
Sánchez ha fet el que li han dit que faci i Espanya torna al seu vell karma marroquí: s’acaba d’obrir una finestra al passat, a l’africanisme, als paral·lelismes entre monarquies, als vells jocs de l’exèrcit espanyol…
I la famosa carpeta catalana? Tancada per uns quants anys. El focus del món occidental s’ha desplaçat cap a l’est d’Europa i cap al sud, a la frontera del Magreb, sense oblidar aquella llunyana Xina, que es perfila com una possible guanyadora, a condició de no cometre el mateix error que Putin: creure’s que pot fer que Occident s’agenolli.
Tot el que afebleixi Occident no té recorregut. És temps de guerra entre superpotències, temps de redibuixar el mapa del poder al món. No hi haurà matisos ni oportunitats per a jugades estranyes: o ets d’un bàndol o d’un altre. I si ets d’aquest, ara no toca posar en qüestió fronteres i estats que s’estan situant en ordre de combat, qui sap si per a una guerra total.
Tenim al davant una llarga melangia, sí. L’oportunitat va passar. I els mateixos que la van deixar passar volen ara gestionar el futur. No seria gens estrany que el remolí de la història els enviï cap a la paperera, ja que no estan demostrant en absolut que entenen la història, el moment.
Ara toca captar el món que ve. Sense rendir-se. Sense somiar truites. Sense deixar-nos deprimir per les interpretacions interessades de les enquestes.
Tenim temps per canviar per dintre, que és el que exigeix aquesta etapa. Per repensar-nos. Per creure’ns el que som i actuar en conseqüència. Per sumar forces i paciències. I sobretot, per esperar noves oportunitats. Res no és per sempre: sembla un tòpic, i ho és, però el futur sempre ens sorprendrà.
Si ens agafa amb aquesta melangia estèril, llepant-nos les ferides de fa cinc o deu anys, amb esperit derrotista, sense capacitat de repensar el país, acusant-nos tots de traïdors, incapaços de canviar res per construir un projecte més gran, presoners de la “nomenklatura” del procés, vindrà algun dia una altra oportunitat i la tornarem a deixar passar.
És hora de canviar, encara que no sapiguem cap a on. Si continuem igual, acabarem igual. I això ho sabem tots. I sí, sens dubte, és infinitament més fàcil de dir que de fer. Però algun dia caldrà passar pàgina, no?
