L’any que ha passat des de l’últim 8-M ha segellat una gran transformació que ja s’havia produït i que la combinació de la llei del només sí és sí i el cas Alves ha convertit en doctrina jurídica. El cas de la violació pel qual s’ha condemnat el futbolista ha sigut l’estrena mediàtica de la llei, que arribava a aquest judici enfangada pel caos inicial, per la batalla entre Podem i PSOE i per la guerra bruta de la dreta. Les distorsions indesitjades de la reforma dels articles del Codi Penal sobre les agressions sexuals, per falta de perícia del legislador –no és el primer cop que passa ni serà l’últim– i per animadversió dels jutges, són innegables. Això va marcar els primers mesos d’aplicació de la norma. Però la vista oral i la sentència del cas Alves han sigut un punt d’inflexió, perquè han constatat que la mirada dels jutges ha canviat.
La reflexió sobre el nou abordatge que calia per a les agressions sexuals va esclatar amb el cas de la Manada a Pamplona i la vergonyosa sentència de l’Audiència de Navarra, després corregida al Suprem. En aquell moment va caldre analitzar si el problema era el Codi Penal o la mirada dels jutges. I el fet que el recurs propiciés una resolució diferent indicava que potser el problema no era el text legal i, per tant, modificar-lo no era la solució. Calia un canvi cultural.
En els anys que han passat fes d’aquells fets, s’ha vist que el canvi cultural ja s’estava produint, que les noves generacions –de dones, però també d’homes– ja tenien una altra mirada i que només faltava portar-la a les institucions. Això és el que s’està fent, amb la nova llei i casos com el d’Alves i el de Rubiales. La idea del consentiment, que fa pocs anys semblava una impostura, ha arrelat. Per això un individu com Rubiales ha hagut de dimitir per un gest que, en altres èpoques, s’hauria considerat majoritàriament un piquito sense importància.
Fer canvis al Codi Penal no porta els canvis culturals, però sí que serveix perquè els tribunals els implementin i el cercle es tanqui. La justícia hauria de ser cega, però els jutges no poden ser sords a les demandes de la societat. El tribunal del cas Alves ha estat atent. És una victòria del feminisme que ara ja tothom sàpiga què és el consentiment. I, sí, aquest nou punt de vista obliga a un canvi d’hàbits fins i tot en els rituals d’aparellament, que al capdavall ja havien canviat molt des de l’època de les cavernes.
Així i tot, encara continua viva la caverna mediàtica –com sabem les dones de tot arreu i els catalans en particular– i ha invertit molts esforços a presentar els clarobscurs de la llei del només sí és sí. Tots els moviments rupturistes tenen clarobscurs, però no tants com l’statu quo. La diferència és que l’statu quo té manera de tapar-los. Tanmateix, ni amb tots aquests recursos et pot tapar el que representa Alves assegurant en el judici que la víctima havia “gaudit” tant com ell, en el que va ser una violació i que ell va viure com una experiència sexual festiva. Han canviat moltes mirades. Fins i tot les dels jutges. Ara cal que canviï la mirada dels Alves i els Rubiales del món.
