En diverses ocasions he explicat que veig el procés d’independència com una autovia de tres carrils. Les vies o carrils del camí que hem de recórrer són el del pacte amb l’Estat, el de la desobediència civil o el de la ruptura unilateral. Res no ens obliga a avançar només per un de sol ni ens impedeix canviar de carril tantes vegades com calgui. Però en tot moment, i segurament ara més que mai, és important saber per quin carril volem transitar.
El bloqueig estratègic que pateix l’independentisme des que ERC i el PDeCAT varen abandonar el Primer d’Octubre ha abocat l’activisme i la militància independentista al desconcert. No s’avança per cap carril, sinó tot el contrari: només es retrocedeix. A més, l’aposta d’aquests dos partits per donar suport al PSOE, prèvia la moció de censura que també va votar Junts, ha permès a l’Estat refer-se i guanyar terreny. Mentrestant, la desmobilització i la divisió han acompanyat un gradual retorn a l’autonomisme de tots els partits que varen donar suport al pacte dels indults i al govern autonòmic que en va sortir.
La normalització autonòmica, que avança pel carril de les renúncies pactades, ha comportat una progressiva marginació de l’independentisme fidel a l’1-O del que s’anomena la centralitat política. Per entendre’ns, aquells que continuem defensant la mateixa estratègia que defensàvem tots, i que ens va portar a derrotar l’Estat (la ruptura unilateral), som caricaturitzats i arraconats com si fóssim un grup minoritari i extremista. Ho fan sobretot els que s’han rendit a l’autonomisme imperant i que prioritzen els rèdits electorals a curt termini. Ja se sap: per guanyar cal ocupar la centralitat política.
Fins fa quatre mesos, era fins i tot creïble que la pau autonòmica hagués conquerit la centralitat política que en el seu moment va ocupar l’1O. Que ERC continués guanyant eleccions i governant malgrat els desastres que ha fet n’era l’indici més clar. Que la direcció de Junts volgués competir amb ERC per aquesta falsa centralitat, amb l’aposta de Trias per Barcelona per exemple, n’era la confirmació. I ara que l’atzar ha donat un paper decisiu als diputats de Junts a Madrid hi ha qui s’esforça, dins i fora del partit, per a consolidar i fer irreversible la reculada autonomista.
L’aritmètica del Congrés espanyol, que de moment ha permès l’elecció d’una presidència reformista (que va prometre tolerar que s’hi parli català), ha donat certa credibilitat al carril dels pactes amb el PSOE. Però sobretot ha permès desviar l’atenció del terratrèmol electoral que es va produir el 23-J. No interessa que recordem que tots els partits independentistes tenen ja molts més exvotants que votants. I les negociacions per investir de nou Pedro Sánchez i donar continuïtat a la pau autonòmica, ara potser una mica més plurinacional, volen culminar l’enterrament de l’1-O.
ERC porta 5 anys fent de CiU, i el somni dels autonomistes i dels unionistes és que Junts torni a ser la CiU dels millors temps. Treballen per allò que hom ha anomenat el “retrobament total”, que no és altra cosa que sumar Junts a l’estratègia que varen iniciar ERC i el PDeCAT. I sobretot satel·litzar tot l’independentisme respecte del PSOE. Es tracta, en definitiva, de convertir la negociació amb el PSOE en la nova centralitat política. Que el debat deixi de ser si cal o no cal negociar amb aquests estafadors i passi a ser una competició sobre qui ho sap fer millor.
L’estratègia del PSOE sembla evident. Atès que, de moment, l’objectiu d’apartar Puigdemont ha anat regular, ara l’aposta és subcontractar a l’aparell de Junts la feina de fer-lo tornar a la centralitat. Un aparell dominat, potser més que mai, pels indultats i pels principals beneficiaris d’una possible amnistia (el sottogoverno de l’1-O). Es tractaria que fossin els seus els encarregats de disciplinar el president Puigdemont, com malauradament ja ho varen fer després de la suspensió de la seua investidura a principis de l’any 2018.
Situar el president Puigdemont al centre del tauler quan és més feble dins el seu partit i quan una part de l’activisme comença a tenir dubtes sobre l’eficàcia del seu lideratge (d’aquí la crisi del Consell de la República) és un regal enverinat. Perquè, a grans trets, l’obliga a decidir si vol canviar del carril de la confrontació al carril de la negociació. O tornar victoriós després d’una derrota judicial d’Espanya als tribunals internacionals o com a resultat d’una bona negociació amb el PSOE. La diferència no és anecdòtica.
Tot plegat suposa que, retòriques i relats a banda, Junts finalment decidirà si s’incorpora al carril pel qual ERC s’ha estavellat (la fallida via del diàleg, o negociació si ho preferiu) o si concreta alguna proposta per avançar finalment per l’únic dels tres carrils que avui és practicable, que és el de la desobediència civil i la confrontació. L’activisme ha estat anys esperant el retorn del president i el seu partit per reprendre el camí de l’1-O. Ara, la centralitat de la pau autonòmica els està temptant molt seriosament.
22
