La frase que titula aquest article no ens és gens desconeguda. Qui no la recorda com la principal cantarella espanyola els mesos i anys previs al primer d’octubre del 2017? Eren els dies que Catalunya bullia dins un clima independentista.
Deixant ara de banda totes les misèries nostrades que van envoltar la gestió política de tot plegat, cal reconèixer que la piconadora mediàtica dirigida des de Madrid feia mans i mànigues per intentar que Catalunya mirés abans la cartera que la pàtria. No se’n sortien. Els indígenes del “noroeste peninsular” només cridaven “i, inde, independència!”. S’havien tornat bojos els catalans?, pensaven més enllà de l’Ebre.
Eren també els dies que proliferaven en tots els mitjans de comunicació els “experts” que advertien sobre les plagues bíbliques que ens caurien a sobre, en el cas que fóssim nosaltres mateixos els qui ens governéssim. Com gestionaríem la seguretat, la immigració o les pensions? Eren preguntes capcioses que ens volien presentar com un poble que no sap de què se les veu sense la tutela colonial. Aleshores, no van guanyar la batalla. Catalunya es va mantenir ferma. L’ideal de la nació superava el confort. Era el primer pas cap a la victòria.
Després tots ja sabem el que va passar. No ens entretindrem ara a repassar les claudicacions dels dirigents d’aquells moments. Prou que les coneixem. Però la història fa giragonses perverses. Mireu si no l’escenari on es troba ara Catalunya. És exactament aquell que ara fa vuit anys desitjaven tots, absolutament tots, els enemics de l’independentisme. El debat gira al voltant de la seguretat en els nostres carrers, de l’astronòmic preu de l’habitatge o de si tenim massa immigració. Les negociacions amb Madrid per aquella o l’altra transferència, són la veritable actualitat. Ha tornat la normalitat autonòmica, i també la sensació que Catalunya s’esllangueix a còpia de la política de campanar que veiem en el Parlament.
No cal dir que l’home més indicat per liderar aquesta nova etapa és Salvador Illa. Discret, lacònic i amb cara d’enterramorts encarna el paper del perfecte majordom. Gestió, gestió, gestió. Aquesta és la consigna i el parany socialista. “Com que el tema de la independència ha quedat aparcat per anys i panys, solucionem els temes del dia a dia”, pensen la majoria dels que omplien les manifestacions independentistes. El nostre mal no vol soroll.
L’eix de la discussió política ja ha deixat de ser la fundació de l’estat català. La tronada divisió entre dretes i esquerres reneix amb tota la seva força, i veiem com al Parlament juguen a fer veure que poden arreglar “les coses que importen a la gent” des de la trista condició de l’esclau que no mana ni a casa seva. Pagar i callar torna a ser la divisa dels catalans.
