El món s’encongeix a una velocitat supersònica. Aquesta és una evidència que ningú no gosa discutir. Els avenços en la locomoció, la informació immediata a l’abast de tothom i la comunicació instantània amb qualsevol racó del planeta, ha configurat un paradigma que diàriament és motiu d’anàlisi i desconcert. “On anirem a parar?”, es pregunten els més trasbalsats.
Tot és global. Els problemes i l’actualitat, també. Fa dècades, si un noticiari obria amb una decisió del president dels EEUU, ho miràvem gairebé amb la mateixa distància que ho fèiem quan l’home va trepitjar la lluna. I una guerra a uns pocs milers de kilòmetres, la veiem com un conflicte exòtic. La llunyania ens tranquil·litzava. Aquestes coses eren una tèbia remor de fons en les nostres vides.
En canvi, avui tots els nostres sentits es desperten amb la darrera declaració de Trump, el bombardeig rus a Ucraïna de fa cinc minuts o les imatges de Gaza. Sembla que faci una eternitat allò que va envoltar el primer d’octubre del 2017. El conflicte Catalunya-Espanya ha estat atropellat per la voràgine d’un món que genera una angoixa creixent en tots nosaltres, i que agreuja la petita pantalla que no ens traiem de les mans. Qui ho podia preveure?
No cometré un acte de cinisme tot dient que jo era un dels que ho veien venir. En absolut. Ara bé, sí que haurem de reconèixer que ens van fer perdre una magnífica oportunitat per encarar aquest nou paradigma mundial que tenim davant dels nassos en unes condicions molt més favorables. Catalunya afronta ara els nous reptes amb una mà al davant i una altra al darrere. Els responsables, per cert, com si sentissin ploure.
El debat encès i polaritzat sobre la possible independència de Catalunya, ha estat substituït pel de la supervivència de Catalunya. “Pinten bastos!”, pensen ara la majoria d’aquells que pensaven que trencar amb Espanya era possible. Viuen la realitat dels nostres carrers de manera interconnectada amb qualsevol altra ciutat europea. La sensació que els nostres problemes i angoixes són les mateixes que les d’un francès, un alemany o, fins i tot, un espanyol, és una evidència que no podem amagar. Per aquest viatge no calien tantes alforges.
Ara no tenim més remei que posicionar-nos davant la immigració, Trump, Israel, Putin o l’islamisme. Qui ens vulgui fer creure que cal “reactivar” el primer d’octubre ens el mirem com si vingués d’un altre planeta. Segurament per això, cada vegada més, els discursos tronats de Junts, Esquerra i la CUP semblaran una relíquia del passat.
Com que no saben què fer i estan fora de joc davant el nou escenari, llavors fan la política de la criminalització del discrepant. Un totalitarisme nostrat. Enganxen la llufa del racisme, la xenofòbia o, fins i tot, el feixisme a tots aquells que veiem que el carro va pel pedregar i ens rebel·lem contra la seva indigència intel·lectual. Tot plegat, una baralla entre catalans que encara ens fa més impotents a l’hora de mantenir la Nació. Només se m’acut un mot per definir-los: miserables.
