Bevem a glops aspres vins de burla el meu gat i jo. Escoltem forts arguments de bogeria el meu gat i jo. Una tal lliçó hem d’entendre el meu gat i jo. No tenim la raó contra violents i mentiders el meu gat i jo. Salvem els mots de la nostra llengua el meu gat i jo. Què rucs que som el meu gat i jo! Nooo! Som (diuen) dimonis enforquillats el meu gat i jo. Marrameu! Ai, que li xafo la cua! Perdona, perdona. Fot-me un altre glop i explicarem el que hem vist el meu gat i jo.
Glup! Posa música, gat! Fot-li al casset, pitja lo play. Nyigo-nyigo…..
I pa amb oli i sal. I mocs gratinats a ulleres de sol. I espardenyes de padrí amb gasoil. Que no falto de res a taula! Per què li diuen Catalunya quan volen dir frenopàtic? Catalunya és un frenopàtic. Dimecres només vam veure una de les revoltes. Som al Segle I D.C. (Durant la Confusió). Revolta al frenopàtic. Aaaaaaaaaa…. fem l’avió! No, no, el coleòpter a reacció! Va, por fa! Perquè, amics, amigues i figues i mel i cotó, els bojos l’únic que no perden és la raó. Tu vas i dius… “Els indignats tal i tal”. I uns diuen: “No, no som indignats, som pasteuritzats”. I tu vas i dius: “Els violents”. I uns altres diuen: “No, som indignats del sector no escaldat”. I tu vas i dius: “Els que ataquen el Parlament”. I uns diuen: “No, ens manifestem pacíficament i no bevem aiguardent”. I tu vas i dius: “Els que tiren pedres”. I uns diuen: “No, toquem el flabiol i mengem col”. Diguem-ho amb un sol cor: Els bojos l’únic que no perden és la raó! Sempre tenen raó.
No ho entens? Ruc! Ruc! Ruc feixista! Ruc que ens robes! Ruc que explotes les bombetes de 30 vats i que elles no han fet res per veure’s obligades a il•luminar el fosc sistema de la gola del llop opressor. Dolent! Per què? Perquè sí! I ara calla, que tinc pipi. Tornem. T’ha de queda clar i no català! Ummm.. Tenim vídeos que ho demostren. Es veu la policia infiltrada agitant, provocant, cremant. Ho veus? No. No fan res. Com!!!! Que no veus aquesta veritat tant deflagrant! És igual! Perquè ara t’ensenyaré una imatge on surt Rambo de dins d’un fanal amb una metralladora XM-17 automàtica-wifi. I mira, en aquest altre vídeo hi ha l’ànec Donald (amagat darrere un colom coix el molt traïdor!) trufat de bombes terra-aire-mar. I mira al cel. Veus? Sí! És un B-52 fent caure centenars de bombes. Centenars? Nooo!!! Milers. Ah! I Elvis Presley també està per aquí amb una guitarra elèctrica llançaflames. I allà està Beethoven amb un piano que dispara amb les tecles bales explosives. I… pipi!
Que no ho entens? Que no ho veus clar? Senzill: La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part. Marx, aquest sí que era súper just. Súper, súper. Tenim la raó! La supremacia de la constel•lació! El poble ens segueix fins passat Mataró! Ohhhhhh!
No fa gràcia. No fa gràcia. Volen inocular l’ou de la serp. De la bogeria. Del frenopàtic. De la confusió. De la raó que no és raó. I aquí la notícia. La veritable notícia no són aquests 100, 200, 500, o 1000 –o els que sigui, com sigui, perquè ells sempre tenen la raó!- que estaven l’altre dia al Parlament. La notícia, la perillosa i verinosa notícia són els que no hi eren. Totes aquestes persones (conegudes, no conegudes) i mitjans (vergonyós!) que els abracen. Bé, no els abracen a ells. Abracen la solució que es respira a l’aire. El mètode Hiroshima: pitgi un botó i tot resolt. Bum! Premi el piuet i apareixerà un pis, una feina, una rentadora, i una rateta que escombrava l’escaleta. El botó màgic. El botó explosiu. I sense vostè fer res! Còmodament, des de casa o des de la seva segona o tercera residència. Zas! En un segon. En un instant. Obliden que construir és difícil, costós, llarg. Destruir és fàcil, ràpid, senzill. Però et diran que no, que ells tenen raó, que han trobat la solució!
Estic preocupat. Estic preocupat per tota aquesta gent que conec que estan embogint, que em diuen de tot. Estic preocupat perquè són persones que tenen vida, família, fills, feina i ara somien amb Hiroshima. Volen pitjar el botó. No ho faran, perquè no sortiran del sofà. Però cridaran, escopiran, mentiran, s’enganyaran. Donaran pinso. Alimentaran. Suaran. Aplaudiran. Em sap greu, em fa mal. Ens coneixem des de petits, de la universitat, de les feines. Mai t’he fallat. Ho he donat tot. Sempre ho dono tot. Ho saps. I et creus abans a ells que a mi. T’ho creus. Quan t’he mentit? Creus que et mentiria?
Perill, perill amb aquest ou de la serp incubat al sofà de casa. Aquest ou fa renéixer la bèstia anomenada Caca-culo-pedo-pis. La rabieta del nen dictador. Dels morros de la tirania. Per què? Perquè sí! Perquè tinc raó! Perquè tot és igual! Perquè tu ets dolent! Ja ho va dir Joan Sales: “Madurar és fer les paus amb l’infant que vam ser”. Aquí està la malaltia. Aquí. Catalunya està malalta. I Espanya és el Dr. Muerte que espera rematar-nos: Finis Cataloniae. I tu, a tu només se t’acut dir caca-culo-pedo-pis. Desperta i treu-te de sobre l’orinal! Tenim feina.
