La recent publicació de l’estratègia de seguretat nacional de l’administració Trump no haurà sobtat els nostres estimats lectors. Des del principi de la guerra d’Ucraïna vàrem explicar que la sortida més probable del conflicte seria un reagrupament entre els Estats Units i Rússia que, a més, adquiriria una dimensió ideològica en ser una coalició de reaccionaris supremacistes blancs que cercaria aliances amb l’extrema dreta europea per fer desaparèixer la Unió Europea. Com és habitual, tots els pronòstics s’han complert i ara podem llegir-los sense cap mena de dubte en els mateixos informes emesos pels americans.
Per als europeus que patim quasi vint anys d’austeritat, deflació interna via reducció de salaris, protecció absoluta a la lliure circulació de capitals que dispara els preus de l’habitatge, liberalització i precarització del mercat de treball, augment de la pressió impositiva sobre les rendes del treball i reducció de la tributació d’empreses i capitals, a més de desindustrialització accelerada i tantes i tantes altres polítiques regressives impulsades per les institucions europees es fa difícil de comprendre per què una administració conservadora pot tenir tanta tírria contra la Unió Europea. La tomba de tots els partits socialdemòcrates d’Europa fou l’euro i pocs saben tant d’aixafar governs d’esquerra com l’Eurogrup.
És cert que, des d’un prisma estrictament ideològic, a Brussel·les sempre s’ha defensat una visió del capitalisme netament universalista impossible de reconciliar amb els discursos reaccionaris. Tot i això, el xoc que estem presenciant amb les institucions comunitàries es deu a qüestions més prosaiques i materials. L’actual fragmentació de la globalització ens dirigeix a un escenari de zones d’influència amb poders hegemònics que imposaran pràctiques mercantilistes en el comerç internacional. Aquest nou escenari reduirà els fluxos de capitals i els mercats de divises fins al punt que Europa ha d’esdevenir un mercat captiu de les empreses americanes.
Tanmateix, el mercat comú és massa gran i està massa protegit i regulat per a ser fagocitat per les companyies nord-americanes. En conseqüència, és necessari dividir-lo. Per altra part, l’euro és una amenaça latent per al dòlar com moneda de reserva. Com hem explicat en diferents ocasions, la política tarifària de Trump sumada als seus desitjos d’aplicar una política monetària expansiva sols poden tenir com a conclusió la marginalització del dòlar en el comerç internacional.
Com els xinesos tampoc tenen cap intenció d’implementar les reformes necessàries per fer del iuan la moneda de reserva de valor per excel·lència, les possibilitats es reduirien a la lliura, el franc suís i l’euro, sent aquesta última la divisa més ben posicionada per esdevenir el valor refugi dels inversos després de l’or. Per tant, per als Estats Units la destrucció de l’euro ha esdevingut un objectiu polític clar, definit i prioritari perquè la seva estratègia pivota sobre la substitució del dòlar com a moneda de reserva per les criptomonedes. D’aquesta manera, els rendiments que obtenien per la compra mundial de dòlars per sostenir el comerç internacional ara es desplaçarien a la indústria de criptomonedes que Trump espera convertir en un monopoli nord-americà.
Evidentment, aquest gir brusc dels esdeveniments és incomprensible per a les conservadores elits europees que no tingueren cap remordiment en sotmetre a Grècia a una de les crisis econòmiques i humanitàries més brutals viscudes en temps de pau. Després d’haver aixafat a les classes treballadores durant quasi tres dècades, ara de cop i volta descobreixen que són terriblement febles i el següent plat del menú dels potentats americans. El seu racisme i sentiment de superioritat moral fa impossible que facin el pas necessari per apropar-se a la Xina per forjar aliances de supervivència i, en la seva desorientació, ens estan condemnant ràpidament a ser una colònia sense pal·liatius de Washington.
El vòrtex que ens porta al vertigen de la destrucció del projecte europeu és, com sempre, Alemanya, origen i fi de tots els problemes del continent. L’actual disseny incomplet de les institucions comunitàries respon a la voluntat de Berlín. La unió monetària sense unió fiscal, sense unió bancària real, sense unió de deute públic i sense unió pressupostària és un pla disfuncional i conscient sorgit de l’ordoliberalisme teutònic per desindustrialitzar la resta d’Europa i culminar finalment el gran somni germànic de junyir França.
La ruptura amb els Estats Units obliguen a redefinir l’entramat d’institucions avariades per resoldre les incompatibilitats i les carències d’un sistema governat entre els bastidors i per una Alemanya sempre a l’ombra de l’opinió pública; però, com és lògic, Mertz es nega del tot a fer un pas en la direcció d’una Europa independent, perquè França té l’arma nuclear i els alemanys sols tenen tancs. Trencar els vincles militars i estratègics amb Washington seria via lliure per al lideratge de París del continent, una humiliació inacceptable per a Berlín.
El dilema dels alemanys és que sols tenen dues opcions: acceptar un paper secundari sota la preeminència francesa en la difícil tasca de cercar la independència d’Europa de Washington per garantir la seguretat i la prosperitat econòmica de les generacions vinents o condemnar-nos a tots a la submissió política i econòmica més abjecta imaginable. Sense cap mena de dubte, sé que Mertz farà tot el possible per garantir el triomf de Trump, perquè no hi ha res que faci més feliç a un alemany que saber que els seus veïns encara poden ser més desgraciats que ells.
