És fàcil desqualificar Donald Trump i menystenir les seves decisions. És molt més difícil entendre què està fent i perquè ho està intentant. Anem primer a la part simple, doncs, que ens porta a dir que l’home està com una campana, i que per exemple ha començat una guerra d’aranzels que no pot guanyar i que acabarà ensorrant l’economia dels Estats Units, per no dir la de tot un continent. Que crearà un caos descomunal. Mitjans molt seriosos al·leguen que els preus al consum augmentaran de forma exponencial, que ho pagaran els treballadors normals i corrents, i que caldrà fer enrere la decisió. A sobre, ridiculitzen els arguments del mandatari nord-americà, que ha esgrimit la immigració i les drogues com a base de les restriccions que tot just ha aprovat.
I ara la part complexa. Entenc que l’actual inquilí de la Casa Blanca caigui malament a molta gent. Jo mateix el veig fatxenda, lamentable, ignorant, agressiu i maldestre. No és gens sant de la meva devoció. Però això no ens pot portar a opinar, i dictaminar, que totes les mesures que pren són una bogeria. Estem obligats a esbrinar quina explicació hi ha rere cadascuna de les seves accions. No podem dir que un canvi de línia política estigui malament només perquè ha partit de Trump; un cas més que evident seria el de la distensió al Pròxim Orient. Ja ho sé, costa acceptar que l’ultraconservador sigui més raonable que els demòcrates nord-americans, tot i que l’evidència ens ho demostri.
En les seves polítiques comercials, així com en la política exterior, ja fa temps que els republicans tenen idees aïllacionistes, mentre els seus rivals solen ser més internacionalistes i intervencionistes. En bona part, els ciutadans de la primera potència mundial han votat Donald Trump perquè saben que amb ell gastaran menys, i arriscaran molt menys, més enllà de les seves fronteres. Potser si ho mirem des d’Europa, l’eslògan Make America Great Again ens fa creure que a Washington, la nova dreta és més expansionista i imperialista que no pas la vella esquerra liberal. I no és així; els que han guanyat les últimes eleccions presidencials, i que s’anomenen nous patriotes, més aviat són partidaris del replegament nacional i de coses com el proteccionisme comercial que estem veient ara.
En el fons, els Estats Units tenen un problema molt greu; estan deixant de ser la primera potència econòmica del planeta. Estan perdent la seva primacia, a passes de gegant, davant l’emergència de la Xina. Fins i tot les seves aliances amb el món occidental o amb el continent americà estan cedint posicions davant dels anomenats BRICS, que ja sumen més producció i més balança comercial que no pas el tradicional bloc occidental. A sobre, els Estats Units són el primer país importador del món, la qual cosa porta a una balança comercial fortament deficitària. Sense tenir en compte la balança de serveis o financera, les seves importacions de productes superen les exportacions. I no estem parlant de matèries primeres contra productes manufacturats; avui en dia, els nord-americans importen xips i cotxes i de tot. L’enorme sistema econòmic dels EUA és ben vulnerable.
La reacció de Trump constitueix, per tant, un cop de timó en contrast amb l’administració Biden, que no hi ha fet gran cosa al respecte, i un intent de rectificar un rumb que s’està fent insostenible per a l’economia dels EUA. Que s’estigui fent amb encert o no ja és una altra cosa, i que ens agradin o no les formes del primer mandatari del país, també una altra del tot diferent. Esgrimir la immigració il·legal i l’entrada massiva de Fentanil per aplicar aranzels pot semblar histriònic; i cal admetre que en part ho és. Però el cas és que l’argúcia, incomprensible o fins i tot ridícula per a alguns, ha permès declara l’estat d’emergència i dotar el president nord-americà de poder extraordinaris. Tot plegat li permet aplicar barreres comercials sense ni tan sols haver de posar els peus al Congrés. Barroer? Molt. Estúpid? No ho tinc tan clar.
Uns aranzels del 25% al Canadà i Mèxic poden semblar exagerats, però no són tan diferents dels que apliquen altres blocs, com ara la Unió Europea en molts productes agrícoles. I sí, pot semblar contradictori que només s’apliquin barreres del 10% als productes de la Xina, però cal tenir en compte que aquest 10% se suma a altres càrregues que ja existien i que, en bona part, van ser aplicades en l’anterior legislatura de Trump. També cal dir que el president actual havia iniciat la seva croada comercial entre el 2017 i el 2021, desmantellant el mercat comú de l’Amèrica del Nord (NAFTA), i en conseqüència el que estem veient ara tampoc no és una gran novetat. Com tampoc és nova com a idea, atès que el candidat Trump ja va advertir en campanya que imposaria barreres iguals o superiors a les que està aplicant.
Que el personatge ens provoqui urticària no vol dir que tot el que faci estigui desproveït de lògica. En el cas que ens ocupa té una lògica robusta i continuada en el temps. Té tanta lògica que no trigarem gaire a veure com s’expandeix a la Unió Europea. En l’actualitat, la balança és favorable a Europa, d’un 60%, i Trump ja ha amenaçat que, o bé els europeus li compren petroli i gas natural a raig, o farà el mateix que està fent amb els altres grans rivals; imposar aranzels a tort i a dret. Al capdavall, Trump sap que els aranzels poden apujar els preus i afectar el nivell de vida dels seus conciutadans; però també sap perfectament que encara impactaran més en els preus del consum a casa dels rivals. Es tractaria d’una lluita de galls on, vista l’estructura dels intercanvis mundials, qui en sortiria més mal parat no serien els Estats Units. I així anar traient pit, a veure qui aguanta més la pressió.
