Què se’n va fer de tot allò que havíem d’aprendre amb la covid? Ni idea, oi? Però ara sí, ara segur que sí, aprendrem la lliçó després de la terrible gota freda combinada amb cara dura que ha devastat València. Ara sí, no permetrem que això torni a passar, treure conclusions, moltes coses canviaran per sempre, les víctimes es mereixen que fem les coses d’una altra manera…
Pensem-hi cada vegada que estiguem amb vint persones a una sala tancada hermèticament i amb un o dos tossint o esternudant i sense mascareta. I com això, anecdòtic, tot.
Siguem realistes: això és el mateix que farem amb la “dana” valenciana, quan passi el temps i el catastròfic Mazón i els seus toreros, mariachis i “palmeros” hagin estat oblidats. No canviaran gaires coses. Qui dia passa, any empeny. I ja ho anirem fent, que primer és la reconstrucció i el retorn a la normalitat, i les vides de la gent i tot allò que sona tan bé, però que amaga altres realitats… i altres interessos.
Perquè tot això va, clar que sí, d’interessos, de negocis, de diners.
Què protegia Mazón en les primeres hores del desastre? A qui?
La resposta és als diaris, teles i ràdios de totes les Espanyes, menys a Catalunya: als madrilenys que volien anar, tant sí com no, a València amb AVE, i als valencians que viuen d’això i dels enormes guanys que genera, directes i indirectes. A veure si para de ploure i no s’espatlla el negoci, no enviem ara missatges catastrofistes, que ens hi juguem molts calés… Aquest era el drama de fons de les primeres hores, quan ja estava en marxa un drama humà de dimensions apocalíptiques. I a sobre, tampoc no en tenien ni idea del que calia fer ni cap mena de noció bàsica de responsabilitat.
Com sol passar tantes vegades, la clau no és la pàtria ni la gent, sinó la pasta. O més exactament: la pasta (present i futura) que molts poden perdre si la pluja i les riuades maten la gallina dels ous d’or que tantes petites, mitjanes i grans fortunes ha generat.
Simplificant molt: el model de futur triat per bona part del País Valencià i pels colonitzadors de les darreres dècades és Benimadrid o Madridorm. Un Benidorm a l’engròs, un immens ressort turístic i immobiliari al servei de Madrid i de les glòries d’Espanya, amb platgetes, sol, palmeres, paelles, AVE, autopistes i el que calgui, una “terreta” que oblidi la seva llengua i la seva cultura i es resigni a ser una gran urbanització, un Miami, una Florida hispana.
És a dir, més o menys el que comença a passar amb Barcelona i bona part de Catalunya: aviat, Barcelonadorm, Benicelona o Madridcelona.
I tot això, és culpa només dels perversos madrilenys colonialistes? No, en absolut.
La pel·lícula, al País Valencià, a Màlaga, a les Balears, a Catalunya, a Madrid o al més petit racó de Totxolàndia, és la mateixa. La cultura i l’economia del totxo, del “pelotazo”, de les finances i negocis fàcils, de la destrucció sistemàtica de la indústria. No hi ha res, per fer diners ràpids i a cabassos, res com el negoci immobiliari combinat amb el turístic i amb la complicitat de la banca, un model demencial que sempre necessita bones i discretes aliances polítiques. Aquest és el model que fa inviable el país sencer, que arruïna el futur, que s’ha carregat l’accés raonable a l’habitatge, que destrossa el paisatge, que genera precarietat… i que de tant en tant causa catàstrofes humanes.
Un model depredador que només deixa víctimes al seu pas, enmig de la indiferència, la simpatia o la incompetència dels governs.
Al final, tindrem un país de cambrers, conductors, paletes, cuidadors de gent gran i socorristes. Tots ells amb sous de misèria, per descomptat. I si hi afegim els immigrants, amb papers o sense, ja tenim la foto completa del desastre.
És a dir, molt simple: no hi ha cap altre camí que rebaixar dràsticament, via impostos i via limitacions legals, la rendibilitat exagerada del negoci immobiliari, associat al turístic i al financer. Tota la resta és un brindis al sol, no servirà de res. I ho sabem perfectament: la disbauxa immobiliària ho matarà tot.
Això és el que ara tenim per aprendre amb la gota freda, no massa diferent del que hauríem d’haver après amb la covid. Però de totes aquelles lliçons inoblidables no n’han quedat ni tan sols les mascaretes…
