Quan Verdaguer va escriure la lletra del Virolai, allà pels anys vuitanta del segle XIX, s’adreça a la Mare de Déu de Montserrat dient-li que “dels catalans sempre en sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient”. En aquell moment històric, mossèn Cinto, autor tant de Canigó com de L’Atlàntida, del gran cant a l’origen de Catalunya i del gran cant al món atlàntic de l’expansió catalana i espanyola, imagina possible una doble identitat catalana i espanyola perfectament compatibles, no contradictòries. Una identitat espanyola que, sense negar la catalana, tampoc no és estrictament administrativa, jurídica. És possible, creu, una Espanya on els catalans puguin continuar sent catalans. I, per tant, la Mare de Déu de Montserrat és referència per a totes dues entitats, tot i que no d’una manera homogènia. Per als catalans, princesa. Per als espanyols, estrella d’orient: és a dir, una llum que guia des de la perifèria llevantina de la península, com un far, no queda clara del tot si des de dins o ja una mica des de fora. Es pot ser català i espanyol a la vegada, sense que les dues identitats competeixin.
Passats relativament pocs anys, jo diria que sobretot després de la guerra de Cuba i de l’aparició del catalanisme polític com una força rellevant, aquesta compatibilitat, aquesta complementarietat entre les dues identitats entra en crisi. Espanya és com és i com vol ser, i això no és compatible amb el manteniment d’una identitat catalana forta. Després de la guerra, Joan Maragall escriurà la seva Oda a Espanya que acaba amb un “Adéu, Espanya”, que és sobretot un comiat sentimental, emocional. Catalunya es podria sentir espanyola en una Espanya que l’escoltés i l’acceptés en la seva llengua i els seus valors. Però Espanya no escolta. Al contrari, el projecte nacional espanyol exigeix la dissolució de la identitat catalana en una peculiaritat regional anacrònica i casolana. I el nou catalanisme comença a adonar-se que perquè la identitat catalana sobrevisqui necessita o canviar Espanya –contra la seva voluntat!- o anar-se’n. Uns anys després, una coral de Terrassa serà fortament multada perquè canta el Virolai canviant una mica la lletra de Verdaguer: “Dels catalans sempre sereu Princesa, dels estrangers Estrella d’Orient”. I aquests estrangers que tenen Montserrat al seu orient només poden ser uns…
Vull dit que Montserrat ha estat de sempre en la cruïlla d’una confrontació simbòlica, que és una confrontació identitària. De qui és Montserrat? La primera resposta verdagueriana seria “de tothom”. La segona, quan ser de tothom ja no és possible, quan s’ha de triar, és o més el símbol d’una cosa o més el símbol d’una altra. No deu a zero, però tampoc cinc a cinc. Els requetès del terç de Montserrat canten el Virolai en català a les trinxeres de la batalla de l’Ebre, però és un moment en què la guerra ha trastocat els blocs i les lleialtats, on la política es construeix damunt d’altres eixos, a més de l’identitari. Ara no som aquí, ni de bon tros. I aquesta setmana Montserrat s’ha vist al mig d’un camp de batalla en una guerra dels símbols, que és al mateix temps –com sempre- una guerra per allò que ara anomenen el relat, el diagnòstic de la realitat. Una batalla menor? Les batalles dels símbols mai no són menors i a més rarament són neutres. Pot ser que acabin amb un empat, però no és un empat a zero. Fins i tot en una guerra tan real i cruenta com la que enfronta de fa temps Israel i l’Iran aquest mateix dilluns els israelians van dedicar una part del seu esforç i risc militar a bombardejar el rellotge que a Teheran figura que comptava les hores que faltaven fins a l’aniquilació del que anomenen el règim sionista (és a dir, Israel). És a dir, que això de la batalla dels símbols no és una dèria nostra, només, sinó que forma part de la política moderna.
La visita autoconvidada –i acceptada pel monestir- del rei d’Espanya a Montserrat plantejava una d’aquestes batalles simbòliques on res no és neutre. Ni les paraules ni la llengua ni les imatges ni les banderes. I en les batalles simbòliques el que més importa no són els fets, sinó el que queda dels fets, com s’expliquen i quina idea alimenten. Quin titular havia de sortir de la visita dels reis a Montserrat? Un era: en la Catalunya pacificada i convertida ja en una província espanyola feliç, els reis són rebuts en el que havia sigut el santuari del catalanisme rebel. L’altre era: com que la reivindicació catalanista no ha estat resolta i Catalunya encara està incòmoda dins d’Espanya, els catalans rebutgen la presència del rei a Montserrat. Els fets segurament serien complexos i plens de matisos. Però el que importava era quin titular se n’obtenia, sense contradir-los d’una manera excessivament forçada. El símbol de la pacificació (per la força, gràcies a l’astúcia del govern espanyol i a les porres de la policia) o el símbol de la resistència (malgrat els resultats electorals i la repressió). Cap gest dels que es va produir ahir a Montserrat escapava d’aquesta polarització, ni volent-ho. El rei pot parlar tan català com vulgui: la seva presència a Montserrat serà presentada com la foto de la capitulació. Els Mossos poden intentar treure estelades –és aquests la feina dels Mossos?- i el rei pot acabar entrant per la porta del darrere, però cada fotografia d’un manifestant pot ser presentada com la imatge de la resistència perseverant.
Com va quedar ahir la batalla de Montserrat? Hi ha un problema per respondre a la pregunta. Les batalles simbòliques i identitàries no tenen àrbitres neutrals. Cadascú explica –el relat!- allò que buscava explicar. Hi havia titulars dient que la protesta catalanista havia estat un fracàs escrits abans que comencés. I és cert que el simple fet de necessitar un desplegament policial insòlit i de poder parlar de tensió en l’arribada dels reis ja era, també abans de començar, un titular a favor de la tesi resistencialista. Cadascú es va fixar en el que li convenia. Són també dues cultures polítiques. En la cultura política espanyola, que és una cultura del poder i de l’eficàcia pràctica del poder, en la que el que importa és guanyar encara que sigui amb l’ajuda arbitral, i fer el que vols fer encara que sigui imposant-ho per la força, el que importa és que el rei va estar a Montserrat. Tant se val com. I per a la cultura política del catalanisme, que es fonamenta en la societat i en l’opinió de la societat i on aquesta opinió importa més que els mateixos fets –de vegades massa i tot- el veritablement significatiu és que el rei no es pugui moure a Catalunya com es mouria per Múrcia, perquè això és la prova de l’existència d’una societat diferent i revoltada. Cadascú guanya en les regles i la sensibilitat de la seva pròpia parròquia. Si el poder espanyol no es va impressionar per manifestacions de milions de persones, com s’impressionarà per una manifestació moderada a Montserrat? Si el catalanisme tenia una confiança cega en la mobilització pacífica dels ciutadans –repeteixo, massa i tot-, com no estaria satisfet per unes manifestacions davant i contra els reis que no es poden amagar ni menystenir?
En qualsevol cas, les imatges de Montserrat acaben sent un bon resum d’on som. D’una banda, el catalanisme encara té la capacitat de demostrar la seva insatisfacció i de recordar que hi ha un problema per resoldre. De l’altre, l’Estat, el govern de Catalunya que participa del mateix relat, els mitjans que li són afins, pot exhibir que malgrat protestes i malestars, tenen la capacitat i el poder de fer el que els dona la gana, tot i que ho han de vestir una mica, per quedar bé. I si no ho poden vestir, alabat sia déu, que ho faran igual. Però amb la imatge de Montserrat, la tesi d’una resistència amplíssima i activa queda afeblida i la tesi de la rendició i la pacificació obertament desmentida.
