OBNI? Sí: Objecte Barceloní No Identificat. Això és, cada vegada més, Barcelona envers Catalunya. Una cosa molt grossa que no se sap ben bé què és ni cap a on va.
L’alcalde Collboni, perdut en un laberint que potser li ve gran, ha obert una vegada més el llibre de conjurs del mag Pasqual Maragall. Com feia Ada Colau, la seva sòcia. Quan estàs en precari, quan tot penja d’un fil, quan t’aguantes només gràcies a les incompatibilitats entre els teus adversaris i al dedazo de Madrid, has de buscar l’empara de l’ombra d’un gegant com en Pasqual. A veure si se t’encomana alguna cosa, ni que sigui per osmosi màgica. I vet aquí que apareix, oh meravella de meravelles, el pitjor Maragall, el de la fantasia anticatalana de la Corporació Metropolitana, a la dècada dels vuitanta.
Collboni fa un discurs a la sessió anual de “L’alcalde respon” i llança a l’aire, com qui no vol la cosa, una idea buida però enlluernadora, aparentment espaterrant: la Barcelona dels cinc milions d’habitants. Un clàssic, a veure si cola… i qui dia passa, any i mandat que empeny.
Una Barcelona de cinc milions d’habitants? Això va de qui la té més grossa o més llarga? Alta política de mascles alfa, ja ho veiem…
Era el vell somni del Maragall enemic a mort de Pujol: una Barcelonalàndia en comptes de Catalunya.
La GranMegaHiperBarcelona és una mena de somni eròtic, més aviat onanista, que s’imagina a ella mateixa com una megalòpolis global enmig d’un desert, aliena al país que l’ha fet i la fa possible. Barcelona sense Catalunya. Aeroport global. Port de megacreuers i líder de pisos turístics. Barcelona, petita capital provincial espanyola, que remena la cua a Madrid, a veure si li cau algun os no massa rosegat. El somni humit de Tabarnia contra Tractoria, per entendre’ns. Una animalada? Sí. Però l’esquerda Barcelona-Catalunya existeix i la mala fe per eixamplar-la també.
Aquesta Barcelona metropolitana que no funciona ni de casualitat, que va absolutament a la seva en tot, que es comporta amb el mateix egoisme suïcida i extractiu que Madrid i que només somien els alcaldes barcelonins amb ínfules de grandesa.
Catalunya té una gran ciutat universal, una ciutat fantàstica, collonuda, una joia que no té preu, però no una capital. Barcelona és sexy i instagramejable, turistiticable i gentrificable, però no és ni vol ser capital seriosa de res.
Però qui són i com seran els barcelonins del segle XXI? Més universals? No per força: ser universal és ser molt i molt seriosament local i diferent, però amb esperit universal, exportar el que ets i no comprar tontament el que són o volen ser els altres. Amb més rics i menys gent normal? Tot indica que sí. Amb més immigrants pobres i precaris, més expats de luxe, més turistes i més anglès com a llengua transversal? Podria ser. Més espanyolitzada? No ho tinc clar, tot i que sí amb més predomini del castellà, si continuem fent-nos l’harakiri. Més catalana? La veritat, diria que no.
I els poders barcelonins? L’econòmic, submís, venut i sotmès als interessos de Madrid, només pendent de pescar algunes engrunes. El cultural, desaparegut en combat. El poder polític local, perdut en un marasme des de fa anys i panys. El poder polític català, radicat a Barcelona, malalt de partidisme, d’electoralisme i de spin doctors de via estreta, un govern a Catalunya però no de tota Catalunya i absolutament indiferent a un lideratge dels Països Catalans: prefereixen obrir oficines comercials a Melbourne que fer bones polítiques econòmiques o culturals a Occitània o a les terres germanes. La política catalana, indepe o no, amb encefalograma pla i addicta a les ganivetades i als sectarismes.
Una política, la catalana, sense cap mena d’estratègia de cooperació amb tot el territori català i dels Països Catalans. Una política que veu els pagesos com extraterrestres i Catalunya com una segona residència dels barcelonins o el pati del darrere, on es poden posar totes les coses lletges o incòmodes.
O encara pitjor, que confia aquestes decisions estratègiques a dos estats que sempre juguen en contra de Catalunya: l’espanyol, que vol separar el País Valencià i les Balears, el francès, que castiga la Catalunya Nord i Occitània a ser poc més que l’Andalusia folklòrica i turística de França, amb una dosi controlada de “continguts indígenes” que aporten color i encant: una mica de gastronomia, una mica d’exotisme lingüístic, festes populars i atractius turístics.
Barcelona ha abdicat de ser capital de Catalunya, independent o dependent, perquè no sap ni vol saber de geografia ni d’història ni de cultura ni d’economia ni de poder, perquè hi ha moltes forces en competència i tensió, i perquè no té cap mena de discurs sobre ella mateixa.
I ara hem de perdre cinc minuts en l’enèsima volada de coloms de la Barcelona, la dels cinc milions d’habitants, que no volen ser barcelonins, quan ni els barcelonins saben i potser tampoc no volen ser catalans?
Si volen una Barcelonalàndia, un parc temàtic d’atraccions, un Hard Rock Catalonia, un OBNI, no trigaran gaire a descobrir que això no funciona mai si no tens un país al darrere, si no representes de veritat el seu esperit i si a sobre t’equivoques d’estratègia. Sense Catalunya, els Països Catalans i Occitània, Barcelona no serà res més que la sucursal de Madrid i no anirà enlloc. A l’inrevés, tampoc…
