No m’ha agradat l’estirabot de Xavier Trias en saber que finalment, altre cop, no seria alcalde de Barcelona. Fins i tot la cara de pomes agres d’Ada Colau hi revestia més dignitat, potser perquè els seus, que ara diuen quedar-se a l’oposició, saben que després de les generals i sobretot si Pedro Sánchez s’estavella, faran valer el seu pes en el front d’esquerres que clarament supera en nombre de regidors els seus adversaris. Perquè sí, Trias ha quedat per davant, però, com en el cas del segon i el tercer a la cursa, sols una cinquena part de la població li ha donat el seu vot, i les altres dues opcions s’arrengleren ideològicament davant seu.
El més curiós, però, és que malgrat que tothom parlava durant la campanya de “les coses que interessen a la gent”, de l’economia i del model de ciutat (gairebé mai del tot perceptible), al final és el tema de la independència el que ha fet les parelles de viatge i ha separat ERC del PSC i dels comuns. Des d’aquesta perspectiva sens dubte Trias va cometre un error, com en el seu moment ho va fer Maragall: la nit electoral d’aquell maig de 2019 Maragall va vantar-se d’haver aconseguit per a l’independentisme la capital de Catalunya, i l’establishment que havia estat treballant en previsió d’aquesta eventualitat es va posar en marxa. Aleshores Valls va fer alcalde Colau i quatre anys després la fórmula és un xic diferent, però molts ingredients es repeteixen: Trias ha estat amagant les sigles amb què concorria durant tota la campanya, però el dia de la “victòria”, Laura Borràs i Jordi Turull compareixien somrients al seu darrere. La maquinària mediàtica a Madrid es va posar altre cop a treballar, i coincidien, fos quina fos la seva línia editorial i el seu arrenglerament ideològic; tothom va pressionar Sirera per tal que no fes possible la victòria de l'”independentista Trias”.
I així he estat. Tots els implicats diuen que l’acord s’ha pres a Barcelona, però justament per la composició resultant i el secretisme fins al darrer moment, ningú s’ho creu. El tema de la negociació a Barcelona era Espanya, molt més del que ho ha estat a Madrid. Una ERC escarmentada de les aliances fetes al Congrés dels Diputats ha decidit recolzar Junts a la simbòlica Barcelona. I així ha fet més fàcil als altres decidir-se pel “mal menor”. Perquè Barcelona és Catalunya, però sobretot ha de ser Espanya.