Jordi Pujol tenia al cap un país sense capital. Maragall (Pasqual, no Ernest) li oposava una gran ciutat global sense país i sense consciència de capitalitat nacional. L’un tenia por de Barcelona, l’altre, de Catalunya.
Pel que fa al trio guanyador de les municipals, format per Trias, Collboni i Colau, no se sap què tenen al cap. Segurament ni una ciutat ni un país. No importarà massa qui governi al final ni quins pactes facin.
Acabaran essent el mateix: una Barcelona sense Barcelona i sense Catalunya.
Dit d’una altra manera: política sense ànima, sense projecte de futur.
Els resultats de les eleccions municipals confirmen el greu problema de fons que té el país: una capital de província castellana, Barcelona, que ni vol ni sap ser capital d’un país no castellà.
Trias, Collboni i Colau són perfectament intercanviables. Podrien pactar els tres i no es notaria. De fet, d’una o altra manera, ja pacten sempre que poden, i tampoc no tenen problemes a pactar amb Junqueras. A la pràctica, és la Barcelona a quatre: poden posar a qualsevol d’ells al capdavant, l’absència de projecte és la mateixa.
De fet, no han entès ni han volgut entendre la gran metròpoli que tenen a les seves mans. Ni saben ni han volgut saber que el gran tema de la política barcelonina no és ni l’habitatge ni la seguretat ni els okupes: és la Gran Barcelona. Que els ve molt, molt gran.
Aquest hauria d’haver estat el tema central de la campanya electoral: què en fem de la Gran Barcelona, dels seus més de cinc milions d’habitants en un país que en té poc més de set milions?
La pregunta no només no té resposta, sinó que ni tan sols ha estat formulada. I no tindrà resposta en quatre anys, quatre. Perquè no els interessa gens ni mica als quatre grans candidats, presentats pels partits i els mitjans com si fossin els candidats a alcaldes de Catalunya.
La Gran Barcelona és i seguirà essent el Gran Problema, el Gran Tabú, el Gran Obstacle de la Catalunya no ja independent, sinó de la Catalunya mínimament catalana. Fins i tot una Catalunya autonòmicament capada necessita una resposta al fenòmen demogràfic, econòmic, cultural, social, de la Gran Barcelona.
I no té ni tindrà aquesta resposta per part dels quatre partits que es repartiran el poder, les influències, el pressupost i els honors protocol·laris.
Aquest és el gran forat negre de les municipals del 2023 i de les autonòmiques, el dia que toquin. La gran pregunta sobre Catalunya va acompanyada de la gran pregunta sobre Barcelona. No es poden separar, van juntes.
Fins que no hi hagi una resposta sobre la Gran Barcelona no hi haurà un esbós de futur per a la Catalunya post-procés. I a l’inrevés.
Clar que… la no-resposta no deixa de ser una resposta: la Barcelona capital de província, camuflada amb el glamur d’una ciutat plena de turistes però no tan global com sembla, té tan poc futur com el país, justament perquè no sap ser no ja una capital, sinó tampoc una gran metròpoli europea. Aquest és el gran pecat original de la política catalana i barcelonina. Tot el soroll mediàtic al voltant de les municipals ho pot amagar una mica, però sempre acabarem al mateix punt: no saber imaginar ni gestionar la Gran Barcelona és el que porta a la Petita Catalunya, humiliada i vençuda, des de dintre i des de fora.
14
8
