En el Barça, precisament perquè és més que un club, totes les finals són més que una final, totes les derrotes són més que una derrota, totes les victòries són més que una victòria i tots els títols són més que un títol. Això és així perquè en cap altre gran club del món coincideixen els elements que fan que això sigui possible i que són indestriables de la condició de nació oprimida de Catalunya. Si Catalunya fos un Estat, el Barça seria un poderós club esportiu, sí, però seria un club alliberat de la càrrega simbòlica que ara l’acompanya i que repercuteix, per a bé i per a mal, en tot allò que fa, sigui el que sigui. La potentíssima pressió que exerceix el famós “entorn” és fruit d’això. S’entén, per tant, que alguns entrenadors estrangers poc informats es mostrin tan astorats quan aterren al club davant la volada que agafen les seves victòries i derrotes.
Això no vol dir que tots els seguidors del F.C. Barcelona comparteixin exactament el mateix sentiment. Caldria entrevistar-los a tots. Però és obvi que el Barça és el club nacional de Catalunya, és el club que supleix la infraestructura d’Estat que suposa tenir selecció nacional pròpia competint internacionalment amb la resta del món. Sotmesa a Espanya i impossibilitada de canalitzar un sentiment de país en la mateixa mesura que ho fan Espanya, França, Itàlia, Alemanya, els Països Baixos o Portugal, posem per cas, a través de les seves seleccions, Catalunya es veu obligada a fer dipositari el Barça de tots els seus anhels polítics. Els crits d’independència a l’estadi en el minut 17.14 de partit en són una mostra. I també ho és que la immensa majoria de seguidors del Girona ho siguin igualment del Barça i que els seguidors del Barça gaudeixin de les victòries del Girona. Crec expressar un sentiment general si dic que els qui estimem el Barça hauríem celebrat com una formidable victòria catalana que el Girona hagués guanyat la lliga. Això no ha estat possible, però ens alegrarem igualment de veure’l lluitar per la Champions.
Un altre gran capital del Barça són les seccions de bàsquet, handbol, futbol sala, hoquei patins (cadascuna amb les subseccions consegüents). Crec que no valorem prou l’esforç econòmic que suposa mantenir la poderosa estructura que les sustenta (sobretot en moments de penúria com l’actual) i aconseguir, a més, que es trobin entre les millors del món i omplin de copes les vitrines del club.
La Masia és una altra peça cabdal d’aquesta estructura. Jugadors com Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Fermín López, Hèctor Fort o Marc Guiu no són bolets, són jugadors del mateix planter d’on van sorgir Xavi, Messi, Iniesta, Puyol, Busquets, Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí. I això no és fruit de cap xec bancari sinó de la creença en uns valors fonamentats en la cultura de l’esforç, de la perseverança i de l’esperit de superació.
La consecució de la tercera Champions, el 25 de maig passat, per part del Barça femení, és la recompensa de tota aquesta confluència d’ideals. És una meravella veure jugar l’equip femení. Són tan extraordinàriament bones les jugadores que l’integren, que no és estrany que el nombre d’infants i d’adolescents que se’n declaren enamorats es multipliqui dia rere dia per milers. I també d’adults com jo mateix, naturalment. Espanya i la seva Federació, per molt que diguin que el Barça és un club espanyol (ves què han de dir, pobrets!), saben que no ho és, i la prova és que històricament no només l’han tractat com un equip estranger, també l’han tractat amb una ferotge i gens dissimulada hostilitat. El fals i encarcarat somriure d’aquella senyora que es diu Letícia i que lliura copes de no se sap quina reina, o els menyspreus de la Federació, i també del seu president i dels seus directius a les jugadores del Barça (com canviarien si fossin del Real Madrid!) són mostres fefaents i ben actuals del paper que ocupa el Barça en el marc mental espanyol i la ràbia amb què aquest marc viu les seves victòries i els seus títols incontestables.
Aquesta hostilitat, aquesta obsessió per destruir el F.C. Barcelona, però apropiant-se mentrestant dels seus triomfs i espanyolitzant-ne els títols que conquereix, han contribuït a convertir-lo en molt més que un club de futbol. Cada atac l’ha fet més potent, cada greuge ha enfortit el vincle entre el club i la gent fins a esdevenir un patrimoni immaterial de Catalunya que fa del Barça un club únic al món. El poden batre al camp o a la pista en dies adversos, naturalment que sí, però és imbatible com a institució, perquè és el viu retrat de la mata de jonc, la mateixa mata de jonc que simbolitza l’esperit català i que es fonamenta en una irreductible voluntat de ser.
