El Nadal de 2017 el vam celebrar amb un nus a l’estómac. Feia dos mesos que uns quants líders independentistes estaven presos per haver organitzat un referèndum on havíem participat tots. Era igual si eren del teu partit o si els havies votat algun cop o no. Sopar en família se’ns feia incòmode sabent que ells estaven tancats en una cel·la. Això va ser al principi. L’Estat va mantenir els ostatges durant anys i vam haver d’aprendre a conviure amb aquesta realitat. Vam haver d’aprendre a gaudir d’una excursió per la muntanya, d’un sopar amb amics o del naixement d’un nou membre de la família. Tot això sense perdre de vista que aquella muntanya, que aquell sopar i que aquell nou membre de la família pertanyien a un país subjecte per la violència. Un país on els seus representants democràtics estaven tancats a les presons del país veí. Per no perdre aquesta consciència, per mantenir viva aquesta memòria col·lectiva, ens ajudàvem amb trobades polítiques, amb activisme a les xarxes o amb un simple llacet groc a l’abric. A la llum d’aquests records, les imatges de Pere Aragonès, Marta Vilalta, Ernest Maragall i altres membres d’ERC fent ballarusques aquest Sant Jordi em van colpir.
Des de l’octubre del 2017 tots hem ballat, cantat i fet festes amb els amics. No ens podem deixar robar la festa i l’alegria de viure pels repressors. “Si no es balla no és la meva revolució” diu la dita i recull que la festa també pot formar part de l’expressió política.
Però salta a la vista que en el cas d’ERC som davant un ball ple d’intenció política. El plató rodó on es ballava, el fons estil ‘photo-call’ i l’innovador l’enginy tècnic que permetia l’enregistrament -molt maco, per cert- havien estat preparats a consciència. Darrere aquest ball hi ha politòlegs i estrategs de partit que han decidit que era bona idea enviar aquest missatge visual. Però quin missatge?
Com deia abans, la festa, el ball i la representació col·lectiva pot ser un vector excel·lent per a la reivindicació, la protesta o el refermament. Les àvies i avis de Reus cantant nadales als exiliats o els Poetes i Músics per la República omplint el país de sons i paraules o els concerts que han fet centenars d’artistes en suport als represaliats en són alguns exemples. Les ballarusques d’ERC per Sant Jordi són, a parer meu, una altra cosa. No veig per enlloc l’acte de resistència ni tampoc aquell detall que ens recordi que aquesta ballarusca es fa a un país subjecte per la força de les porres. No veig cap gest, cap element que permeti emmarcar que aquest Sant Jordi se celebra el mateix dia que Quico Sallés ens explica que “demanen presó per a tres joves per les protestes contra la sentència de l’1-O”. Quinze anys i un mes de presó, 2.680 euros en multes i responsabilitats civils que s’enfilen fins a 11.820 euros. I els encausats per l’AVE de Girona. I els del 23-S. I els ulls que falten. I una llista tristament llarga.
S’ha de poder ballar i cantar en aquest context. Però com a acte de resistència i mai com a acte d’oblit ni com a manera de passar pàgina. I crec que això és el que hem vist. I crec que això és el que han vist els buròcrates que viuen de mirar amb lupa les enquestes i els estudis d’opinió. En algun lloc deuen haver vist una dada que el diu que la memòria no està de moda, que la consciència no és cool i que a la nova Catalunya autonòmica cal deixar de plorar i ballar al ritme d’unes altres eleccions que ompliran les arques dels partits per encarregar nous estudis i per idear nous xous adornats amb els últims ginys audiovisuals disponibles.
A les pròximes eleccions autonòmiques tindran dret a vot ciutadans que l’1-O tenien onze anys. Votaran –o s’abstindran– en funció del que hagin vist a casa, als mitjans, a les xarxes, com tothom. Potser les ballarusques tenen explicació en la temptació d’algun estrateg de partit de fer que aquesta nova generació de votants arribi a les urnes sentint l’1-O com un record d’un passat llunyà, sentint que és normal que a Marcel Vivet se li prohibeixi participar en les eleccions del seu poble o que això de l’exili de Brussel·les és una batalleta que expliquen els avis. L’amnèsia històrica és consubstancial a l’autonomisme perquè l’única manera de fer autonomisme és esborrant les proves que estem subjectes per la força. Davant això només ens queda mantenir viva la memòria. I si cal fer-ho ballant, perfecte. Però mai al ritme d’Espanya.
23
18
