Si això fos un país seriós, el negoci immobiliari s’hauria de tractar com el tabac o les drogues. A tots els contractes hi hauria d’haver un missatge d’advertència, emmarcat amb un requadre negre ben gruixut: “L’avarícia immobiliària mata”.
Hauria d’anar acompanyat d’altres missatges complementaris: “Llogar un pis pot arruïnar la teva vida”, “El sector immobiliari és un càncer social mortal, “Llogar un local o una nau pot ser causa d’una mort lenta i dolorosa per al teu projecte empresarial” o “El negoci immobiliari perjudica greument la nostra salut”.
Evidentment, no tots els edificis prèmium-que-no-són-prèmium, comercialitzats a preu d’or que no és or, acaben en un incendi dramàtic com el de València. Però tot plegat sí que és una mena d’incendi forestal brutal, devastador i descontrolat, que ho està cremant tot i que està matant el futur d’aquest país i de moltíssima, moltíssima gent.
Si continuem deixant que el negoci immobiliari ho destrueixi tot, en pocs anys no tindrem res. No hi haurà ni tan sols recursos per oferir una manta o un entrepà a les víctimes que ho hagin perdut tot en mans d’aquest monstre de voracitat insaciable, que compta amb infinites complicitats a la política i a l’economia, que empobreix i deprimeix la gent que hauria de girar endavant el país i que genera unes plusvàlues absolutament demencials i desmotivadores.
L’avarícia immobiliària és salvatge i destructiva. Una bogeria que serà la nostra ruïna col·lectiva. Que ja ho és, sí, però encara pot ser pitjor. De l’aquelarre immobiliari en participa moltíssima gent, amb infinita ànsia de cobrar milers d’euros còmodament, a canvi de molt poc esforç. No són només grans immobiliàries o grans tenidors, la banca, els fons voltor… A la festa hi participen, amb infinit entusiasme i ben calladets, perquè no es noti, tota mena de petits propietaris, inversors, especuladors i altra mena de bestioles perilloses, sangoneres assedegades de diners fàcils.
Tot en nom del suposadament sagrat dret a la propietat individual, que sens dubte és respectable, però que hauria de tenir fronteres clares: no tenen dret, cap mena de dret, a dessagnar el país i arruïnar el futur de la gent.
La veritable riquesa d’un país és la indústria, en tots els sentits de la paraula, i no el totxo. Per descomptat, també l’agricultura, la de veritat, no l’especulativa i extractiva. Això ho sap tothom. Un país de rendistes que cobren lloguers abusius o que venen i compren propietats a preus estratosfèrics, un país d’espavilats i aprofitats que han convertit el turisme en drenatge demencial de recursos públics i privats, no va enlloc. Els països pròspers i seriosos, els que van bé, no són tan estúpids com per carregar-se frívolament totes les seves oportunitats de futur i sacrificar-les en nom dels interessos immobiliaris de petits, mitjans i grans propietaris. “Pan para hoy, hambre para mañana”, com diuen en castellà.
I aquí tenim l’incendi de València, fill del model Barberà-Camps, de les falles més espectaculars pagades amb els immensos beneficis de la venda de pisos… però també fill de la indiferència absoluta dels governs, a Madrid, Barcelona, València, Andorra o Mallorca. Un model acompanyat de desnonaments i gent arruïnada, de màfies okupes, de jutges i policies, d’un exèrcit d’advocats i gestors i assessors i banquers i recaptadors d’impostos i no sé quantes coses més, tothom esgarrapant la seva part del pastís.
Agafa els diners i corre… i sobretot, mai no miris enrere, perquè el que deixes al teu pas és un desert on no hi creixerà l’herba en dècades. Ah, i dona les gràcies cada dia, cada dia, als polítics que et permeten xuclar tota la riquesa d’una societat, tots els fruits de la suor i del treball de la gent.
Fins que un dia es crema un bloc de pisos i hi ha uns quants morts… Gran drama? Oura hipocresia. Lliçó apresa? En absolut. Una anècdota passatgera. Quan acabi l’espectacle, ho oblidarem tot i ens deixarem entabanar amb el següent show televisat i el seu eco a les xarxes socials.
Mentrestant, algun dia, potser ens preguntarem com és que no arribem a final de mes si ens guanyem força bé la vida, com és que tal o qual empresa o comerç o restaurant ha de tancar, i mira que els anava bé, o com pot ser que visquin cinc adults en un pis pastera com si fossin estudiants d’Erasmus o nouvinguts arribats d’algun país pobre i sense horitzons de futur… La resposta és molt crua i la sap tothom que tingui dos dits de seny: mentre consentim aquest robatori immobiliari massiu, perfectament legal, els que no tindrem horitzons de futur som nosaltres, cada dia més pobres, mentre alguns es fan cada dia més rics.
I si a sobre continuem votant dòcilment els còmplices d’aquest desastre apocalíptic, si no els exigim que reaccionin, serà que en realitat ni volem ni ens mereixem tenir un futur millor. Si volem resignar-nos i arruïnar-nos del tot, ofegar-nos amb l’avarícia i la cobdícia immobiliària, aquest és el camí més directe a l’infern.
