Són dies, aquests, de vinyetes. La setmana que ve, amb permís de l’autoritat incompetent, es farà a Barcelona el saló del còmic, cita anual del llapis, el pinzell, la ploma, la tinta, el guaix i l’aquarel·la. Ara més aviat de l’ordinador. Temple i altar de personatges de tota mena: dibuixants, il·lustradors, guionistes, editors, llibreters, compradors, curiosos, obsessius i malalts. El saló del còmic no ompli tant com el del manga. Ni de bon tros. Artistes i editors saben que la infància i l’adolescència llegeixen les historietes al revés, a l’oriental. Les llibreries, que cada dia hi dediquen més espai, han assumit que el noranta per cent dels tebeos que compren els més jóvens ja no són tebeos, ni àlbums, ni novel·les gràfiques. Porten gravat el made in Japan al tos. Però, siga com siga, com a tebeo, com a àlbum, com a novel·la o com a manga, la literatura seqüencial -en agraciada aportació de Will Eisner- encara aguanta sobre el paper.
La història del còmic és la història de la incomprensió oficial. També popular. Segons el catedràtic inquiet Álvaro Pons, “durant la primera meitat del segle XX el còmic va ser relegat a l’àmbit infantil i posteriorment va ser condemnat per intentar desembarassar-se’n i poder ampliar els horitzons”. En països més civilitzats, “el còmic per fi ha aconseguit una consideració cultural que no oblida el passat, sinó que el situa al lloc on sempre havia d’haver estat: en el d’una de les formes més fecundes de l’art i la cultura”.
Va costar molt, en efecte, deixar-lo de tractar com un minor art. Un tebeo, entre nosaltres, va ser durant dècades -encara ara, segons per a qui, ai!- un paperet d’estrassa insolvent, una distracció superficial, potser nociva, per a la xicalla. Els més indulgents, amb displicència, en permetien la lectura com a “porta d’entrada a la literatura”. Més que porta, gatera. Hi ajudaven molts elements. Per exemple, el preu de cada publicació. Un grapat de fulls que es venia per una pesseta no podia aspirar a res solvent. No importava que als Estats Units aquesta literatureta haguera nascut en les pàgines més celebrades dels diaris, que costaven, per cert, el mateix. Ni que a França els àlbums competiren en preu amb els llibres més cotitzats. Un tebeo, entre nosaltres, continuava sent “un tebeo”. Insignificant, fonedís, prescindible.
En els anys seixanta, i precisament a Catalunya, una sèrie d’autors especialitzats en arts i comnicació “de masses” van reivindicar els tebeos com cosa seriosa. Adulta. A l’ombra d’Umberto Eco i els seus “apocalíptics i integrats”, sota l’excusa de la deessa semiòtica, Javier Coma, Romà Gubern o Enric Sió van escopir a la calba dels miops i dels intransigents. El còmic era art, el novè, braç a braç amb les noves expressions del començament de segle: el cinema i el jazz. Van plantar la llavor de la justícia, aquells pioners, però no se’n van acabar de sortir. I això que ho feien en el moment en què les agències de dibuixants de Barcelona projectaven els seus autors als mercats nord-americans, britànics o francesos, que els van valorar i pagar com si foren futbolistes.
Encara avui dia una part important de la societat -de la nostra societat- considera “els ninotaires” com un gremi absurd i desplaçat. Però aquesta displicència va de baixa. Hi ha ajudat, també i per exemple, la darrera expressió -potser la penúltima- del còmic, la novel·la gràfica, que insisteix en la primera paraula del terme per fer-se sentir i valorar. Hi ha col·laborat, també, el mercat internacional d’originals, que bat rècords que aborronen fins i tot els més ignorants. Paciència! Només haurà calgut un segle perquè el novè siga considerat art. El cinema -el setè- va haver d’esperar molt menys, però ningú és perfecte.
El còmic es fa sentir arreu, encara que Catalunya siga la darrera baula de la cadena. I és ara que la gran ignorància que ha mirat de postrar-lo es fa més amargament aspra. Perquè tot aquest art -tots els elements que l’han articulat- es perd i es desfà sense que ningú faça res per evitar-ho.
Catalunya, juntament amb el País Valencià, molt per darrere, ha estat el gran centre de poder de la historieta. Des de Patufet i el TBO fins a Selecciones Ilustradas, Bruguera o Norma. Una llarga i magnífica processó n’integra la llista meritòria: Opisso, Junceda, Coll, Benejam, Boixcar, Ambrós, Vázquez, Ibáñez, Conti, Escobar, Blasco, Maroto, González, Nazario, Bernet, Gallardo, Kim, Galvany o Lafebre… La tria és injusta, perquè només inclou vint noms de mil, però il·lustra la gran il·lustració que ens ha acompanyat durant un segle. I la pregunta es fa òbvia i trista: on i qui conserva tots els ingredients que van convertir aquest país en un planter de genis? Qui evita que publicacions, originals, correspondència, documents, testimonis, es perden com llàgrimes sense pluja?
Fa anys la Fundació Lafuente, de Santander, llavors de caràcter privat, va començar a adquirir als autors tots els originals del còmic underground que havia florit a la Rambla de Barcelona en els anys seixanta i setanta. Tot allò que havia estat editat en fanzins i tot el que s’havia publicat en revistes de circuit quiosquer. La Fundació Lafuente va passar després a engreixar els fons del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Allà caldrà anar a pagar entrada per conèixer la contracultura catalana més esmolada.
Fa menys anys també es va saber que, amb l’impuls impagable d’Álvaro Pons, a València es gestava un centre d’estudis i conservació del patrimoni del còmic, auspiciat per l’ajuntament de la ciutat i el vicerectorat de cultura de la universitat valentina. Aquest centre, a més, arrancava amb la cessió dels originals d’un dels dibuixants més audaços de les darreres dècades, Juan Enrique Bosch, més conegut com Micharmut. La irrupció dels bàrbars en aquella casa consistorial deu haver-ne retardat el projecte. Els bàrbars només entenen de tauromàquia. I ni això. Els bàrbars no entenen de res. I no fan, només desfan. En aquest cas sembla que no mataran la idea, que només l’allargaran més en el temps.
Explicar el cas valencià no pretén la competició provinciana per veure qui acaba fent-se amb “el primer” museu del còmic a Espanya. Les lliguetes colonials són tan absurdes com estèrils. No porten enlloc. Però l’exemple proper ha de servir, almenys, com a examen propi de consciència. A Catalunya fa poc el govern va fer algun pas en un sentit massa difús. Hi ha una comissió que mira d’adquirir originals -pocs- cada any i de destinar-los a la instància que considera adequada, la Biblioteca Nacional de Catalunya o el MNAC. L’intent, però, fa molt curt. Massa curt. Òbviament, això no substitueix la creació necessària d’un Centre Nacional del Còmic.
És cert que a Catalunya hi ha tants museus com bolets. Tan cert com que alguns mantenen una activitat magra i misteriosa. És cert també que hi ha cua d’entitats i activitats que volen que l’administració els faça el seu museu com a taula de salvació que ningú els pot rebutjar. Però es pot permetre aquest país la dispersió o la destrucció d’un fons cultural d’aquesta magnitud? Quants governs més volen passar a la història com assassins de la historieta?
