En un llunyà mes de març de 2004, el president del govern espanyol, José María Aznar, va protagonitzar una de les majors operacions de mentida institucional de la història recent d’Espanya: atribuir a ETA els atemptats de Madrid. El seu objectiu era guanyar les eleccions a qualsevol preu, passant per damunt de tot, sense cap mena d’escrúpol, però una intel·ligent campanya de protesta, mig espontània mig organitzada, va donar la victòria a Zapatero. La gent no es va deixar enganyar.
Aquells dies, Rajoy, que sempre ha volgut desvincular-se d’aquella operació de falsificació i intoxicació, deia a «El Mundo» que tenia «la convicció moral» que ETA era l’autora d’aquells atemptats.
La gran mentida, però, no havia començat aquell mes de març, sinó molt abans. Exactament, quan Bush i Blair van fer que Aznar s’acabés de creure que era un líder messiànic destinat a salvar Espanya i Occident. Agraït, Aznar va participar amb entusiasme en una altra «operació mentida» a escala planetària: aquella enorme presa de pèl que eren les «armes de destrucció massiva» que suposadament tenia amagades el règim d’Irak. Sobre aquella estafa es va construir l’argument per organitzar una guerra que no tenia res a veure amb els atemptats de Nova York del setembre del 2001.
Els mètodes de Bush i de la dreta nordamericana, que el PP ja havia posat en pràctica molt abans, van contaminar definitivament la política i la societat espanyola. Així, van mantenir durant anys i anys que «ha sido ETA» a través de diaris com «El Mundo» i tota la resta de mitjans que controlaven. Van embrutar tot el que van poder i van fer un màster i uns quants doctorats en tècniques de manipulació política i de creació de tensió social, de columnes de fum que excitaven els pitjors instints, que dividien la societat, que encabronaven tothom i que al final amagaven impecablement els autèntics interessos que hi havia al darrere.
I encara una mica després, el 2006, van fer un pas més i van descobrir, deu anys després del virtuós pacte del Majestic, que Catalunya els podria portar a recuperar el poder i a guanyar eleccions pels segles dels segles, camuflant la salvatge barra lliure de la corrupció i lligant de mans i peus l’esquerra espanyola.
Han destruït l’ànima d’Espanya, però és innegable que han tingut èxit. Han fet una Espanya molt pitjor en tots els sentits i han aprofitat la crisi econòmica per rematar la feina, per construir un increïble argumentari de mentides i trampes i per arruïnar el país i la gent per molt de temps. Tanmateix, diguin el que diguin les enquestes pagades pels amos de l’Ibex35 amb les que ara ens volen fer creure que Albert Rivera ja ho té tot guanyat, entre Aznar i Rajoy han forjat una potentíssima onada de nacionalisme espanyol. Una onada que tot just acaba d’eclosionar i que és una magnífica cobertura sentimental, irracional, per a un desastre històric de dimensions colossals: la resurrecció de la vella Espanya.
I què té a veure això amb Catalunya? Molt simple i molt dur: posa en evidència que és un error gravíssim menystenir l’adversari i oblidar els seus antecedents. Qui ha estat capaç de la repugnant falsificació dels atemptats de Madrid o de la immensa mentida de les «armes de destrucció massiva», tremolarà ara, quan està escrivint el guió d’una nova mentida, la de la violència a Catalunya? Qui va ser capaç de fer de tot, de tot, per guanyar la guerra d’Euskadi, s’arronsarà davant d’un conflicte infinitament menys dur i més ingenu? Qui és capaç de tenir dos reis, dos, basant-se en ves a saber quina Constitució inventada, no gosarà inventar-se una realitat paral·lela a Catalunya que justifiqui tots els seus abusos i errors? Qui ha sostingut descaradament l’herència més tòxica del franquisme, dubtarà a utlitzar-la per despertar els vells dimonis familiars d’Espanya?
Jo diria que no. Que cal tenir molt presents aquestes coordenades, les de les mentides a escala estatal i planetària, i recordar-les al món sencer per posar en el seu context el que està passant a Espanya. És la mateixa història, la mateixa tècnica de manipulació política, la mateixa afició compulsiva a la mentida, la mateixa cara dura i el mateix autoritarisme.
El que van fer amb les «armes de destrucció massiva» i amb l’11-M de Madrid ens permet anticipar perfectament els seus propers passos: estan disposats a destruir Europa, de la qual se senten a anys llum, si cal. I si els deixen. Sobretot si els deixen, cosa que no està tan clara…
