Un amic digital, membre de la fauna no caníbal que habita el planeta X, va fer fa uns dies que em fixés en les etiquetes de les marques de llet catalanes: competeixen per ser més catalanes, més de proximitat, més de les vaques de la cantonada, llet de casa per a la gent de casa i en la llengua de casa… Si fem una escapada al súper, la veritat és que descobrirem que al sector dels làctics (llets, iogurts, formatges…) hi ha una presència notable del català i fins i tot de la senyera, en proporcions variables segons els establiments, per descomptat. En qualsevol cas, interessant i prometedora, tot i no disposar de dades objectives, només impressions.
Aquí hi ha no un filó, sinó una mina sencera. Consumir llet catalana pot ser una inversió de futur força rendible, si va acompanyada d’inversions estratègiques similars en altres productes i sectors.
Ara que sembla que tot està perdut i que acabarem aviat demanant perdó per parlar català o per menjar escudella i fer cagar el tió, potser sí que aniria bé aprofitar aquestes festes per fer allò que en diuen “back to basics”. És a dir, deixar-nos de romanços romàntics i patriotismes lingüístics i convertir la llengua i el respecte en diners, en interessos, en negocis. Molt català o molt fenici, ens diran. Sí, clar que sí. I molt pragmàtic, també.
Traduït: si vols els meus diners, respecta’m i potser sí que ens entendrem en el llenguatge universal dels negocis.
Certament, moltes iniciatives de “consum a la catalana” han acabat com el rosari de l’aurora, entre persecucions, denúncies, insults, boicots… És més fàcil rendir-se a la llet asturiana amb etiqueta castellana… o en portuguès, com fan al Mercadona de Roig sense cap problema, precisament ells, que no etiqueten res en valencià i ja no diguem en català, oi?
Per tant, aparquem una mica les batalles lingüístiques i culturals. Senzillament, respecte al client i al consumidor, que té tot el dret a triar els productes i serveis que més li convenen i els que més el respecten. I el mateix es pot dir de tota mena de professionals. Vols els meus diners però no la meva llengua? Cap problema, ja buscaré alternatives millors i miraré de difondre-les, perquè cadascú pugui triar el que més li convé.
Recordem-ho, per obvi que sigui: el poder polític (que no tenim) ve sempre després del poder cultural i econòmic. Mai no funciona a l’inrevés.
I poder econòmic és decidir que estàs fins als nassos de no poder “parlar” amb el teu cotxe en català, de no tenir el català com a llengua a infinitat de serveis i productes, de no disposar de subtítols o doblatges en català, de sotmetre’t a la falsa superioritat del Rioja o del Ribera que bloquejava els horitzons del vi català… I anar passant progressivament i sistemàticament del consum de cada dia, de la llista de la compra, a coses una mica més sofisticades i complexes: la banca, les assegurances, la telefonia, els serveis digitals, la política, els mitjans de comunicació, la cultura, els automòbils, els avions… O la moda, com informava fa poc aquest diari, amb la bona i insòlita notícia que set noves grans marques han començat a etiquetar en català.
Coses que són tècnicament força fàcils i barates avui en dia, amb una mica de ganes i sobretot si hi ha una actitud de respecte envers els clients.
Exigir respecte, aquesta és la clau, a més d’oferir-lo a aquells que tinguin altres opcions. Exigir que et respectin igual que tu respectes el dret al castellà, francès, anglès o portuguès. Això va, senzillament, de ser tractats igual, com a bons i nombrosos clients, sense tenir en compte altres criteris que els econòmics ni demanar cap mena d’adhesió sentimental o patriòtica. Són negocis, només negocis. O “customització”, si ho volem dir més fi: que s’adaptin als gustos i necessitats dels clients, res més que això. Res tan poderós com això, absolutament legal i constitucional, estrictament respectuós amb les normes del mercat.
No es tracta de ser autàrquics i fer rucades, ni d’establir aranzels lingüístics, però sí de fer-nos valdre i no malvendre’ns. Insisteixo: són només negocis.
Aquí hi ha un camí poderós si el fem amb un mínim d’organització i de seny i no cadascú pel seu compte, amb aquell voluntarisme entranyable però poc eficaç. Un camí de creixement, ara que altres opcions estan i estaran bloquejades durant una llarga temporada. Un camí de reconstrucció de l’autoestima, de l’orgull i del poder polític perdut entre derrotes, mentides i traïcions.
És un camí espectacular, excitant, màgic, espaterrant? Una gran promesa per al 2025? No, en absolut. Però és viable i transitable, a més d’escalable. El camí de la formigueta, que ja hem recorregut tantes vegades, sense renunciar a trepitjar els ulls de poll d’una política d’encefalograma pla i submissió absoluta. I d’aquí a tres o quatre anys, quan arribi per fi el 2029 d’en Deulofeu, ens sorprendrem del balanç i de les noves opcions que això ens obre.
Una flor no fa estiu, d’acord, però potser sí que un senzill tetrabric de llet en català pot fer més país, més nació, del que ens pensem…
