El que va succeir diumenge passat a Andalusia serà estudiat com a exemple de farsa política. Després de més d’una dècada de crisis sistèmiques (l’esclat de la corrupció faraònica del PP; l’esclat de la bombolla immobiliària; el col·lapse d’una monarquia cada vegada més zombi; la crisi electoral del “turisme” dels dos partits del règim; l’atomització dels espais polítics i, finalment el creixement independentista, l’únic moviment capaç de posar contra les cordes l’ordre postfranquista), el R78 ha decidit emprendre una operació de rescat en base a tractar de regenerar el sistema polític dissenyat per una Transició lampedusiana, aquest afortunat terme cisellat per l’historiador Bernat Muniesa.
Amb la necessària cobertura del quart poder (a Espanya, la premsa, no resulta altra cosa que el servei de propaganda de la Llotja del Bernabéu), s’ha venut un relat de moderació, fonamentat en Feijoo, l’home en qui l’establishment diposita les seves confiances. Per a qui no estigui massa familiaritzat amb el peculiar ecosistema polític gallec, el tema és que la gran esperança blanca del conservadorisme espanyol ha demostrat saber combinar un esperit postfranquista al més pur estil caciquista amb el neoliberalisme despietat que s’ha implantat, per exemple, en polítiques de privatitzacions de serveis públics i atac als drets dels treballadors (a banda d’una activa política de bandejament i folklorització del gallec). En el fons, no deixa de ser una altra operació semblant a la que havíem contemplat amb Ruiz Gallardón, que semblava tenir un “talante” progressista i, per contra, no s’havia espolsat la naftalina falangista del seu entorn en assumir la cartera de justícia i les seves pretensions de retrocedir mig segle en matèria de drets civils. En qualsevol cas, els estrategues de Gènova han decidit reunificar la vella dreta de sempre després de la seva disgregació “de conveniència”.
Perquè és obvi que aquesta darrera dècada i mitja, quan els escàndols de corrupció ja no podien contenir-se més, i que feien del partit una mena de cadàver polític, de manera que, en ple esclat del que va ser l’15-M (i de manera prèvia, la sortida de l’armari de l’independentisme a Catalunya) l’establishment postfranquista decidís la creació de Ciutadans, una força destinada a buscar la creació de conflicte intern a Catalunya i a promoure la catalanofòbia arreu de l’Estat. En bona mesura, es va tractar d’una imitació de l’operació d’Estat que va representar en el seu moment la creació del lerrouxisme a la primera dècada del segle XX.
Posteriorment, i en la mateixa línia de fer servir la rojigualda per tapar totes les vergonyes, es va crear Vox (després de l’intent fallit d’UpD) per canalitzar el postfalangisme en combinació amb els dogmes neoliberals segons el manual d’instruccions de Steve Bannon i la tradició de les dretes autoritàries i profundament classistes de Llatinoamèrica. En qualsevol cas, aquesta disgregació de la dreta no va deixar de representar una escenificació de pluralitat quan, en el fons, defensaven el mateix de sempre: la preservació de l’ordre generat per l’Holocaust espanyol de 1939 (la denominació no és pròpia, sinó cisellada per Paul Preston, l’hispanista britànic més prestigiós). Ara que C’s ha perpetrat tot el mal possible, ja no resulta útil. Ara que Vox ja ha fet prou por, potser es quedarà per fer creure l’opinió pública l’aparença de moderació al que no deixa de ser la continuació del projecte aznarista de desposseir d’elements democràtics el Règim del 78.
Pel que fa a l’esquerra, es pot dir que s’ha emmirallat en l’actuació dels seus oponents. Malgrat que tradicionalment el PSOE ha estat el veritable partit d’ordre, molt més sòlid i compacte que la dreta, amb capteniments més estables i garantistes respecte a l’statu quo, la crisi del règim va acabar afectant la seva credibilitat. I la figura d’oportunista voluble de Sánchez, malgrat la seva capacitat de supervivència política, ha semblat funcionar fins que ha abusat de la seva sort i dels arriscats càlculs dels seus spin doctors. Els socialistes, i a mesura que es van anar succeint escàndols i evidenciant inconsistències i contradiccions , també van acabar pagant electoralment i en prestigi la seva associació amb un règim que impedia jutjar crims franquistes, controlar bombolles immobiliàries o fer polítiques econòmiques mínimament redistributives. I això ho van pagar en forma d’articulació d’una nova esquerra que, per primera vegada des de 1978, començava a qüestionar de manera seriosa l’statu quo.
Aquest seguit de moviments (de vegades, només estats anímics i emocions) van acabar cristal·litzant en el fràgil vidre de Podemos, que, al final, va heretar bona part dels defectes de l’antic PCE (el dogmatisme, el sectarisme,…) sense algunes de les seves virtuts (la disciplina, la capacitat de mobilització,…). En qualsevol cas, l’experiment sembla haver durat el que ha durat, i més enllà d’haver estat la diana de tot l’establishment (i això de “diana” no és necessàriament una metàfora, tenint en compte les amenaces d’una ultradreta guerracivilista) ha pecat d’insubstancialitat ideològica, escassa determinació, i erràtica política d’aliances. Tot plegat, li ha conferit una certa esclerotització política, sovint farcida més de consignes que d’idees (per exemple, assumint la cultura woke del victimisme). Tot i això, cal reconèixer que algunes figures com Yolanda Díaz han acabat destacant com a polítiques competents i intel·ligents.
L’única cosa realment revolucionària durant aquests darrers anys ha estat l’independentisme, capaç de posar contra les cordes el règim del 39 i que ha fet trontollar un ordre d’escassos beneficiaris i nombrosos perjudicats. Tanmateix, aquest ha estat diluït i desmobilitzat pels propis partits independentistes i aspirants a “establishmentet” de baixa volada, com es veu amb l’entorn del President Aragonès i les estranyes iniciatives polítiques, i aquella tendència tan sadomaso a deixar-se humiliar públicament de manera reiterada.
En qualsevol cas, les esquerres han aparentat cert progressisme (especialment entre aquelles qüestions vinculades a la moral individual, que no costen diners, ni qüestionen determinats equilibris de poder, i que són fruits d’un context d’individualisme creixent en què cada individu tendeix a fer brandig de si mateix) que, finalment, tornen a convergir en les mateixes polítiques claudicants de sempre.
Tornem, doncs, a l’aparença de moderació que s’imposa a una aparença de progressisme que, en el fons, representa l’enèsim gest per mantenir intacta l’Espanya reaccionària, autocràtica i postfranquista que es nega a traduir Xavier Antich quan detalla la repressió il·legal i il·legitima en contra d’una minoria nacional. I, en aquest sentit, la radicaliltat democràtica continua representant un independentisme que busca trencar amb aquest ordre autoritari.
1
