L’antifeixisme

Permeteu-me que digui alguna obvietat. La primera és que l’antifeixisme del segle XXI ja no és l’antifeixisme del segle XX. Als anys trenta i quaranta, ser antifeixista volia dir sovint agafar les armes, sortir al carrer i combatre a les trinxeres. Volia dir aturar els camps de concentració, els genocidis i els assassinats polítics. Significava lluitar contra Hitler, Mussolini i Franco, per separat o junts. Volia dir guanyar una guerra per mantenir el dret a vot i la llibertat d’expressió i de pensament. És obvi que les coses han canviat, entre altres coses perquè el feixisme del segle XXI i el del XX són, sortosament, fenòmens històricament diferents.

Per fortuna hem avançat, i avui per ser antifeixista ja no cal ni morir ni matar. És una distinció important, que ens obliga a canviar la nostra visió del fenomen. Ens movem molt més en el terreny verbal; la ultradreta diu unes coses i l’esquerra alternativa en diu unes altres. Fan manifestacions, surten al carrer amb pancartes i fan bullir Twitter, però el guerracivilisme es limita a les xarxes, afortunadament, i això fa que aquesta guerra no l’hàgim de patir en les nostres persones, si més no de forma física i material. Ens exclamem tan fort com volem i tots els partits de tradició democràtica expressen la seva profunda preocupació, i no passa gaire més.

Tenim menys por del colpisme espanyol perquè, afortunadament, veiem el colpisme de lluny, com d’una altra època. En el passat, qui volia fer un pronunciament el feia, no el deia ni avisava ni es presentava a unes eleccions. Els cops militars o les carlinades polítiques van acabar el febrer del 1981, amb el cop d’estat de Tejero. A partir d’aquell moment, el feixisme ibèric va iniciar el llarg camí de les urnes i va prendre la forma que ha pres a altres països occidentals, amb una violència més episòdica i temàtica, contra la igualtat en els terrenys ètnic, nacional, de gènere, social… però mai tombant les institucions. Els sistemes democràtics europeus ni tan sols han trontollat quan alguna ultradreta europea ha pujat al poder o l’ha compartit amb altres formacions.

Això no vol dir que el fenomen no sigui preocupant, en un moment en què al nostre entorn creix el suport a organitzacions que, sense discussió, consideraríem fatxes vocacionals. Ens trobem davant la disjuntiva, això sí, de decidir què fem quan el feixisme comença a accedir a les institucions i governar. Però tampoc no ens serveixen les antigues consignes i retòriques, les quals tenen una utilitat molt relativa. L’antifeixisme de piulada fàcil no aporta gaires solucions, més enllà de fer-nos sentir còmodes en la nostra radicalitat oral; dur una pancarta que digui “no passaran” tampoc és gaire eficaç quan veiem que, per activa i per passiva, ja estan passant a l’interior dels nostres parlaments i ajuntaments.

Haurem de triar una de dues possibles vies. La via més complicada és la que a democràcies més avançades ja coneixen. Al Regne Unit, per exemple, mai no ha acabat d’arrencar un partit feixista fort, tot i les dosis importants de sentiment racista o discriminatori que existeixen a la societat britànica. L’extremisme, però, s’ha combatut amb debat, amb lectures històriques, amb un esforç constant de la intel·lectualitat a posar-hi intel·ligència (una missió que no sempre funciona tant com caldria). A la majoria de països nòrdics, la tendència ha estat similar.

La nostra latitud, però, fa pensar que seguirem la via dels països llatins. A França, Itàlia o Grècia, s’ha confiat més en la domesticació de la ultradreta; en deixar que es vagi moderant a l’hora d’aspirar a governar, i que s’acabi d’aigualir del tot quan s’instal·la al poder. A l’estat espanyol, aquesta normalització política també es pot produir. I és lògic que la cosa faci por, i que ho vegem arriscat, però d’altra banda entenem que la solució cada cop depèn menys de fer grans escarafalls, guerres en xarxes socials i cordons sanitaris que després no es compleixen, i que engrandeixen i regalen una publicitat enorme a aquells que volem combatre.

Continuo pensant que el millor antifeixisme avui en dia és el de la intel·ligència i la persuasió, la via més germànica, la de convèncer els ciutadans que les fórmules simplotes, de força i ordre, no aporten res de bo. No comparteixo gaire la via alternativa, la llatina, que passa per un punt d’indiferència i per confiar en la domesticació. Veure un torero com a conseller de cultura, ho reconec, m’incomoda. I coses pitjors. Però en tot cas, per molt que fem proclames a l’aire, és evident que el mètode Pasionaria, aquell No passaran heroic que tant de caliu ens aporta, no és fiable. Al final, acaben passant, i és per això que hem de canviar el xip.