A les dècades de 1970 i 1980 vaig tenir l’oportunitat de conèixer a molts dels avis dels meus amics. Per a qualsevol dels lectors que va experimentar situacions similars convindran que va ser una generació completament trinxada. Persones que van tenir la mala sort de tenir vint anys durant la dècada de 1930, van veure com les seves vides s’enfonsaven. Com de la joventut van passar a una vellesa perpètua, a un gran mur de silenci i recança. La guerra, exilis, camps de concentració, presons, la mort dels seus amics i familiars sota les bombes, les bales o la inanició. I una postguerra, probablement molt pitjor, amb una era de penalitats, fam, la destrucció de vides personals o trajectòries professionals, la sensació de viure en una gran presó a cel obert. Pocs en parlaven, i els qui ho feien, silenciaven bona part d’informació rellevant. Secrets duts fins a la tomba, o en alguns casos, explicats ja massa tard, amb el tombant del segle, quan s’encetava una fracassada política de memòria ràpidament enterrada en cal viva pel règim del 78.
Explicar i exposar aquesta suma de drames individuals, forjats per decisions polítiques deliberades forma part d’allò que en podríem dir “responsabilitat social de l’historiador”. Més enllà de relatar processos històrics dramàtics, cal jutjar i assenyalar culpables. I el feixisme i les seves diverses variants, esteses entre les dècades de 1920 i 1970 (perquè, efectivament el franquisme fou la seva variant més longeva i persistent) són els causants de tantes desgràcies, de tantes existències trinxades i malaguanyades per sempre. Malauradament, els temps actuals són foscos, amb la percepció que una era de benestar, pau i formes democràtiques s’està extingint com un foc somort, a qui queda cada vegada menys oxigen per consumir. En certa mesura, l’escena de principis d’aquest mes, vuitantè aniversari del desembarcament de Normandia, va tenir aquest punt de simbolisme, sense Rússia, amb un president Biden desorientat, una família reial britànica amb aires d’interinitat, un president francès dedicat a destruir França amb entusiasme, uns alemanys que no sabien a on mirar, i l’absència, normal, d’una Espanya que va ser amb els feixistes, i encara es manté, tenint en compte que regnen els hereus designats pel col·lega de genocidis de Hitler i Mussolini. Això sí, ni una sola paraula ni homenatge als catalans i espanyols que van alliberar París amb la Nueve, o als seixanta mil que van lluitar amb els aliats durant la guerra.
L’Europa d’entreguerres és una de les etapes històriques més fascinants, i alhora, més difícils d’entendre. Les democràcies, un sistema polític complex, tot i que, com afirmava Churchill, el menys dolent de tots, es van enfonsar. Va ser un enfonsament multicausal, derivat de les seves inconsistències, i sobretot, de la seva impotència a l’hora d’assegurar un mínim benestar, una existència digna de la majoria, unes perspectives de futur a les generacions més joves, i sobretot, per la seva indiferència respecte a la idea de justícia social. Una crisi econòmica (i certa idea de l’eficàcia de la violència, experimentada a les trinxeres de Verdun) se la va endur amb una facilitat desconcertant. Les desigualtats la van matar. Els uns (bàsicament, comunistes), perquè arribaven a la conclusió que només la radicalitat de la revolució podria satisfer les expectatives. Els altres (gent normal a qui el pànic a la revolució els va fer embogir) van reaccionar amb violència per protegir antigues jerarquies. Bona part de gent d’extracció humil es va afegir a un bàndol o altre en funció de sentit moral, de l’oportunisme, o diria que en la major part de casos, per circumstàncies no sempre controlables. En qualsevol cas, comptar amb uns poders fàctics egoistes i amorals va ser el que va decantar la balança de Berlín, de Roma i de Madrid.
Aquests dies tornem a assistir a situacions similars. Les eleccions europees ens mostren com cert retorn a una estètica ultradretana s’ha anat normalitzant, fins al punt que, com ja va passar amb els conservadors alemanys, italians o espanyols, van trencant el cordó sanitari envers una colla d’incendiaris perillosos. Tanmateix, amb el sentit deontològic amb què crec que hauríem d’actuar els historiadors, els paral·lelismes històrics no tenen per què esdevenir repeticions, es conegui o no la història. Potser assenyala constants –la llarga durada dels fenòmens històrics de què parlava Fernand Braudel– que cal tenir en compte en funció de les circumstàncies. En qualsevol cas, la clau no és tant el creixement d’opcions polítiques lligades amb el pétainisme, amb el feixisme italià, amb el nacionalisme prussià o el falangisme espanyol. La nostàlgia no és el més preocupant, sinó les perspectives de futur. El problema és com es va fonent la democràcia. I és clar que hem arribat fins aquí per una concatenació d’errors, inconsistències, egoisme i estupidesa de classe. La destrucció de la democràcia no ve de Moscou, sinó d’una crisi de 2008 en què els ciutadans van rescatar a uns bancs que, posteriorment es van dedicar a desnonar-los o imposar condicions financeres i polítiques econòmiques draconianes. La democràcia es va enfonsar des del moment en què Berlín va imposar unes humiliants condicions de rescat a països com Grècia, que van empobrir-se sobtadament a partir de la Doctrina del Xoc. Macron ha estat més responsable que Le Pen quan, fent servir mecanismes d’excepció constitucional va retardar l’edat de jubilació dels francesos, o quan els seus aliats ecologistes van decidir impedir l’entrada als cotxes contaminants d’una classe treballadora que havia hagut de traslladar-se a viure a cinquanta quilòmetres de la ciutat perquè el preu de l’habitatge s’havia quintuplicat en pocs anys. La democràcia se suïcida quan tanca centres de salut o permet que hi hagi generacions senceres que s’escolaritzin en barracots (o que es reparteixi 60 € a cada família per comprar material a l’escola, el mateix import que permetria climatitzar totes les aules del país). La democràcia fa fallida quan els joves no es poden emancipar, o bé perquè es permet salaris extremadament baixos i feines precàries, combinades amb un habitatge obscenament car, o els serveis públics s’enfonsen mentre es fan lleis perquè futbolistes com Mbappé tinguin lleis a la seva mida per pagar xavalla a l’erari públic. La democràcia no funciona quan renuncia a la igualtat, a la idea que tothom s’ha de regir per les mateixes normes, sigui per qüestió de classe, de gènere o de procedència cultural.
Aquests dies assistim a certa depressió col·lectiva, especialment entre allò que alguna vegada havia estat l’esquerra, i que fa temps que hi va renunciar a parlar de realitats i ho fia tot al camp de l’especulació filosòfica (sobretot en la seva variant postmoderna, la que persegueix l’esterilització occidental). Són tot cares llargues i una voluntat de fermesa de postureig. Torna a ressonar el “no passaran”, i crítiques obertes a uns votants que s’han rebotat en contra les propostes dels partits d’esquerres (o la seva absència). Tothom, en aquesta situació compromesa, mira d’oferir un antifeixisme més estètic que real, més pirotècnic que sòlid. Un antifeixisme, massa extraviat des del tall de 1968, en què va passar de perseguir l’emancipació dels treballadors a protegir les tortugues marines; d’exigir la reducció del temps de treball a inventar-se gèneres, antipàticament alliçonador. Un antifeixisme de consigna fàcil, i, per contra, de zero autocrítica. Amb aquesta actitud no faran ni pessigolles a un futur llòbrec i inquietant que va creixent entre nosaltres.
