“España, antes roja que rota”, deia el monàrquic i conservador José Calvo Sotelo el desembre de 1935 durant una sessió parlamentària durant la Segona República. Considerava que una Espanya governada per l’esquerra significaria la família tradicional desfeta, la propietat privada suprimida i el triomf total de la violència i el descontrol de les masses. Però era un mal passatger comparat amb el trencament d’Espanya.
Un segle després, la catalanofòbia disfressada de justícia històrica inventa una nova màxima, que pesa més que el respecte a l’art, a la història i al sentit comú. “Antes rotas que catalanas”, les obres d’art de Sixena, uns murals d’altíssim valor artístic que estan conservats i salvats gràcies al bon fer del MNAC, són mercaderia ideològica per a l’Espanya més inculta. L’Aragó reclama de forma tavernària unes obres d’art originàries de Sixena que, conservades durant dècades a Catalunya, corren el risc de deteriorar-se o fins i tot perdre’s definitivament. Però arriscar-se a destruir patrimoni és peccata minuta per a uns governants que es vanten de forma grollera de posar en perill obres d’art centenàries abans que permetre que aquestes peces siguin conservades i mostrades a Catalunya. S’imposa la mateixa lògica: el desastre (en aquest cas, cultural i patrimonial) és un mal menor davant d’una amenaça major: que Catalunya pugui reivindicar el seu paper històric en la preservació i projecció d’aquest llegat.
Aquesta és la trista realitat d’un Estat incapaç d’entendre la cultura com un bé comú i no com un instrument al servei d’una determinada idea de nació. I així, com en temps de Calvo Sotelo, s’accepta qualsevol pèrdua, qualsevol sacrifici, abans que reconèixer les aportacions d’altres pobles que, com el català, han estat sempre a l’avantguarda en la protecció del patrimoni.
La mercaderia ideològica de Sixena serveix al PP -i a alguns sectors del PSOE- com a benzina electoral contra Catalunya, que passa de salvar del foc -literalment- unes obres d’art dels aragonesos a ser una autonomia espoliadora que, a més, incompleix sentències judicials espanyoles. En tot cas, estaria bé saber quants aragonesos han visitat el MNAC per veure un patrimoni salvat i preservat com si fos propi en totes aquestes dècades.
