“Les acusacions penals i el judici consegüent tenen per objecte coaccionar-los per les seues opinions i expressions polítiques sobre la independència de Catalunya i inhibir-los de perseguir aqueix objectiu per mitjans polítics”. Aquesta va ser la valoració de l’òrgan especialitzat de l’ONU, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries, sobre l’empresonament dels líders independentistes de l’1O. Per aquest motiu específicament, i per uns quants més, varen declarar arbitrària la seua presó provisional i en varen exigir la llibertat.
Els tribunals belgues, quan varen denegar en ferm l’extradició del conseller Lluís Puig, varen fer seues en part les conclusions d’aquests dictàmens de l’ONU sobre els presos polítics. Però aquestes coses tan gruixudes sobre la persecució política que es va desfermar contra l’independentisme, que són obvies per a qualsevol observador imparcial (i per això l’ONU les diu), són encara difícils de posar negre sobre blanc en el cas d’un estat de la Unió Europea.
Per entendre’ns: tinc la convicció que tots els tribunals europeus que fins ara han analitzat les euroordres contra els exiliats pensen que a Espanya no poden tenir un judici just perquè són independentistes. Però posar-ho a les seues resolucions per escrit seria una humiliació tan gran per a un soci europeu que intenten evitar-ho. A Alemanya i a Bèlgica, per exemple, han preferit dir que no veien acreditada la persecució política mentre poguessin denegar l’extradició per altres motius.
De fet, havent participat en algunes de les vistes d’extradició sempre m’ha semblat que l’allau de raons per denegar l’extradició fins a cert punt aclaparava els jutges. No podien entrar a valorar tot el cúmul d’irregularitats procedimentals, lleis antidemocràtiques, evidències de politització dels tribunals, motivacions ideològiques de les acusacions, i altres abusos que els hem anat presentant. D’una banda, perquè és pràctica habitual als tribunals que si ha un motiu clar per donar-te la raó no s’estudiïn tots els que has al·legat. I de l’altra, crec, perquè si podien justificar la decisió humiliant el jutge Llarena sense necessitat d’humiliar Espanya, ho preferien així.
Això ens porta a un escenari hipotètic que per mi és el més probable. Arribat el cas que s’imposi el sector conservador del TJUE i acabin dient que la confiança mútua entre estats és més important que els drets fonamentals, la decisió se’ls podria girar clarament en contra. Si acaben dient, com ha proposat l’Advocat General, que una euroordre només es pot denegar quan hi ha anomalies sistèmiques a l’estat que l’ha emès, qui ha dit que la conseqüència d’això sigui que s’executin les euroordres?
Vist com ha anat tot, crec que és possible, àdhuc probable, que un jutge europeu que hagi arribat a la convicció que no ha de lliurar unes persones per tal que Espanya les empresoni, faci servir qualsevol argument que les instàncies superiors diguin que pot fer servir. Si li diuen que no pot denegar una euroordre donant la culpa només a Llarena i salvant la cara d’Espanya, que no se sorprenguin si la decisió acaba humiliant Espanya. Afortunadament, la majoria de jutges, també al TJUE mentre no es demostri el contrari, valoren més els drets fonamentals que l’honor dels països.
En realitat, és massa aviat per donar per fet que la sentència del TJUE sobre la prejudicial de les euroordres dirà el mateix que l’Advocat General ha proposat aquesta setmana. De fet, crec que la gent no és conscient de fins a quin punt és fàcil per al Tribunal de comprar el 90% del que diuen les conclusions sense que les conseqüències siguin remotament les mateixes. Tot i que en una gran majoria de casos van en la mateixa línia, el que és excepcional és una sentència que compri literalment totes les conclusions. Seria estrany tenint en compte que aquestes no són vinculants. I la futura sentència dels exiliats, per raons que serien llargues d’explicar, és candidata a ser més diferent que la mitjana de les conclusions.
Un exemple: l’Advocat General ha volgut tancar la porta a qualsevol anàlisi individualitzat de les vulneracions de drets fonamentals que pateixen els exiliats. Diu que un cas concret no ha de ser motiu per denegar una extradició sinó que calen deficiències o problemes sistèmics a l’estat que l’ha sol·licitat. Però tot canvia molt si es té un compte un matís, que expressament ja contenen altres sentències anteriors: les deficiències han de ser sistèmiques o generalitzades, o afectar “a certs grups de persones”.
Nosaltres, als processos d’extradició, sempre hem volgut parlar de la situació d’un “cert grup de persones” que som els catalans. La nostra lluita no és per la llibertat de persones individuals, que també, sinó per la independència de Catalunya. I això ens obliga a parlar d’Espanya i del tracte judicial que reps si ets independentista. Els jutges europeus han volgut cenyir-se a persones individuals i els procediments judicials contra elles fent abstracció dels problemes sistèmics. Si el TJUE els acaba obligant a parlar d’Espanya, a més dels casos concrets, a bodes ens conviden!
Les conclusions de l’Advocat General, dolentes com són des del punt de vista tècnic, de fet se situen en el nostre marc mental: nosaltres no hem dit mai que els exiliats siguin perseguits per circumstàncies personals o que només els afectin a ells en concret. Hem dit sempre que són perseguits com a líders d’un “cert grup de persones” que formam el moviment català per la independència. I hem dit que la vulneració de drets que pateixen és causa de la catalanofòbia judicial i de la situació de dominació no democràtica que pateix el poble català.
En definitiva, l’anomalia sistèmica d’Espanya es diu Catalunya. És un conflicte del nacionalisme espanyol autoritari contra l’independentisme català democràtic. Que el TJUE pogués hipotèticament obligar els juges europeus a parlar d’això, del que ja va dir l’ONU però ells preferien estalviar-se, seria un regal per a nosaltres. Podria ser una victòria personal de Llarena que es giràs contra Espanya. I que finalment ens ajudàs a aconseguir resolucions judicials explícites que reforcin més que mai la nostra causa justa per a la independència.
13
6
