Si haguéssim de fer un resum sobre el què ha succeït en aquests darrers quatre anys, des que es va, teòricament, deixar d’aplicar el 155, hauríem de recórrer a les metàfores mèdiques. El retorn de les institucions pròpies, Generalitat, Parlament, Govern els podríem comparar amb una promoció d’anestesistes destinats a tractar d’adormir l’independentisme per així, pacientment, tractar d’operar-lo i extreure-li els òrgans vitals i la paciència. Malgrat que servidor s’ha dedicat a fer recerca en el camp de la història de les idees i ha tirat d’hemeroteques, discursos, entrevistes, declaracions i altres textos escrits amb major o menor intencionalitat política, per definir una època sap perfectament que els fets compten més que les paraules.
I els fets estableixen que les institucions pròpies han exercit de govern col·laboracionista, de Vichy Català que sovint, via policia, ha actuat com a impulsor i executor de la repressió sistèmica contra la dissidència republicana, o s’ha inhibit de defensar el país davant les contínues agressions emanades des de l’Estat. O de concentrar-se en disputes bizantines de baix nivell i escàs recorregut (Aeroport, Jocs Olímpics,…). Amb el tema de l’autodesmantellament de la immersió lingüística es veu molt clar el divorci entre la virolada retòrica i la realitat ombrívola.
La trista realitat és que, més enllà dels discursos independentistes i d’estirar el mite del Primer d’Octubre, es fa servir una pràctica autonomista, amb el hàndicap que avui Madrid ha jibaritzat les competències autonòmiques. De fet, l’obsessió espanyola per generar aparença de normalitat, i escenificar com Catalunya retorna a la cleda de l’autonomisme, s’ha traduït en la participació d’un Aragonès desubicat en les reunions de presidents de comunitat, entitats que són mig graó per sobre de les diputacions. En altres paraules, que Catalunya està en tracte d’igualtat amb una comunitat artificial com Madrid, o altres que no ho volen ser com Castella i Lleó.
El mateix Aragonès, no dubta a aparèixer a prop del monarca espanyol, el gran impulsor de la violenta repressió del 2017 ençà cada vegada que té ocasió, ja sigui al Mobile World Congress, ja sigui al saló Alimentària. I no s’entén que, qui és un enemic declarat del país, d’una nissaga que hauria de tenir vetada l’entrada, sigui rebut per càrrecs oficials, o que els partits de governs no muntin actes que incomodin el “uve palito”.
La trista realitat és que, com explica el president Quim Torra en les seves recents memòries, qui volia fer palès l’hostilitat del nostre país contra la monarquia o la repressió hispànica, rebia, o bé, una freda indiferència del govern, o bé un cop de porra dels Mossos, o bé una citació dels jutjats. El periodista Vicent Partal va recordar que, durant aquests dies, el sottogoverno, les elits administratives del propi país, vinculats a les xarxes clientelars i d’interessos dels poders fàctics, van fer tot el possible per sabotejar qualsevol expressió de dissidència, com feien els règims col·laboracionistes dels antics països del bloc oriental cada vegada que, com a l’antiga Txecoslovàquia, Polònia o Hongria, venia l’exèrcit soviètic a reprimir les ànsies democràtiques de la ciutadania.
I, com a conseqüència d’aquesta autoopressió pròpia de la classe política dels països del bloc oriental, van acabar per desenvolupar unes disfuncions polítiques, un autoritarisme autoimposat, que expliquen les actuals deficiències democràtiques dels seus sistemes polítics, com en el cas de Varsòvia o Budapest, encara perdurables.
La trista realitat és que, el govern de la legislatura anterior –finit per l’acatament submís d’un procediment administratiu trampós per part d’una junta electoral parcial– i l’actual, actuen com uns anestesistes. Pretenen anestesiar una societat ben viva a còpia a conjurs màgics (taula de diàleg), promeses poc creïbles (hipotètiques repeticions de referèndums) compromisos discutibles (mocions de confiança a mig termini quan és obvi el suspens general). I la qüestió és que pràcticament no s’ho creu ningú. En bona mesura, la societat catalana està desenvolupant un preocupant cinisme entre uns principis morals i una certa frustració i impotència davant unes institucions pròpies, pràcticament inservibles.
Potser per això estem assistint a una nova fase política que caldrà valorar com evoluciona. En poques setmanes hem vist el relleu a Òmnium Cultural, els canvis anunciats a l’Assemblea Nacional Catalana i Junts per Catalunya, la creació de noves plataformes i espais, i el que resulta més interessant: un inici de recuperació del carrer a causa de la vaga docent i de les mobilitzacions en defensa de la immersió lingüística. Una de les notícies interessants d’aquesta setmana és l’actuació de la Plataforma per la Llengua, ressuscitant l’esperit de l’antiga Crida, col·lapsant dos restaurants en què es discriminava el català.
Potser el tema consisteix en això, abandonar les casernes d’hivern i tornar a l’ofensiva, ser proactius i exigents. Llençar definitivament els lliris a la brossa i recuperar l’agressivitat. I un altre fet interessant, la darrera manifestació de l’1 d’abril, en un dissabte fred, vam veure simbòlicament com es va partir de la Generalitat i es va arribar al Parlament. Es va obviar, com va succeir altres vegades en els darrers anys, la seu del TSJC, perquè va creixent la idea que el problema ja no és tant l’Espanya opressora com la Catalunya que es deixa oprimir. Per separar-nos de Madrid, abans cal recuperar Barcelona.
4 
14 
