La coincidència, premeditada, d’una consulta sobre la proposta de llista cívica, la celebració de l’Assemblea General Ordinària i, immediatament després, les eleccions al Secretariat Nacional, representa una aposta al tot o res que pot resultar crucial i molt cara pel futur immediat del moviment independentista.
La primera quinzena d’aquest mes de març els socis de l’ANC podrem votar la proposta de llista cívica elaborada pel Secretariat Nacional de l’entitat. La gran campanya “institucional” per explicar les raons per votar sí i la individual o d’Assemblees de base explicant les raons per votar no, ha estat moguda i interessant, evidenciant que l’ANC ha sortit de la letargia dels darrers anys i ha demostrat que, en el món independentista, l’entitat protagonista de la primera etapa del procés encara aixeca passions… almenys internes.
És arriscat fer un vaticini sobre si guanyarà el sí o el no, però, guanyi qui guanyi segur que hi perdrem tots. Les posicions han estat tan enfrontades que, en algun dels actes, hi ha hagut qui ha dit que, si guanyaven uns o altres, se n’aniria a casa.
Tot plegat, és la conseqüència lògica de com s’han fet les coses en els darrers anys, amb una deriva progressiva cap a un enfortiment autoritari de l’òrgan de direcció, el Comitè permanent, amb la consegüent pèrdua de pes del Secretariat Nacional. S’ha anat perdent el funcionament assembleari i esdevenint tot cada cop més burocratitzat i vertical, de dalt a baix. Això ha provocat el progressiu empobriment del debat intern, la uniformitat de pensament i l’encasellament en un espai determinat i, per tant, reduït, dins el moviment independentista. Quasi sense adonar-nos-en, l’ANC ha anat renunciant a la pluralitat/transversalitat i ja no representa totes les visions del moviment independentista.
La llista cívica, sobretot tal com es planteja des del Secretariat Nacional actual, no té res a veure amb la proposta que, l’any 2015, va portar a la creació de Junts pel Sí. Ni, a parer meu, respon al plantejament fundacional de l’ANC. El punt 4 de la declaració fundacional, després recollit en els estatuts, comença dient: “Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC…”. Tal com es planteja el projecte de llista cívica, l’entitat perd automàticament aquest caràcter perquè entra en confrontació directa amb els partits polítics independentistes.
Podem estar d’acord que s’esperava molt més d’aquests partits, el 27-O del 2017, després i ara. Però aquell 27-O també s’esperava molt més de l’ANC. Han passat molts anys, però cal una explicació sobre per què no es va organitzar la mobilització necessària per mantenir la proclamació d’independència feta al Parlament. Això li tocava a l’ANC i no va fer-ho. I mentre no ho faci, no ens ha de sorprendre que molta gent se senti decebuda, dels partits i també de l’ANC.
Resulta inexplicable que la mateixa ANC culpi només als partits, situant-los en la banda dels que ja no volen la independència i, per tant, justifiqui la necessitat d’una llista alternativa, purament independentista i disposada a aixecar aquella Declaració d’Independència que va quedar interrupta. Prou, si us plau, de culpar només els altres i de confondre’s d’enemic.
M’agradaria molt més una ANC que fes una lectura ajustada, crítica, de la situació actual del moviment independentista i, a partir d’aquí proposés el camí a seguir, un camí que passi -com sempre- per la unitat d’acció com a única via per aconseguir el suport majoritari a la independència, expressat democràticament, celebrant i guanyant un referèndum d’autodeterminació homologable internacionalment o, si no és possible, celebrant i guanyant unes eleccions convocades amb caràcter plebiscitari.
I, per ser plebiscitàries, cal que la formació -o formacions- que li donin aquest caràcter tinguin majoria absoluta de vots i, per tant, d’escons. Una cosa que no pot fer només una de les candidatures que es presenti és que per si sola tregui aquesta majoria. Una circumstància altament improbable en l’escenari polític català.
Quina és l’única possibilitat perquè això passi avui a Catalunya? Doncs que hi hagi una candidatura de país que aplegui totes les forces independentistes. És el que l’ANC va proposar el maig de 2015, quan la divisió i enfrontament entre els partits independentistes era ser més visible que mai… fins llavors. Semblava impossible, però l’ANC ho va aconseguir. Després, els partits varen donar la volta a la proposta i l’ANC va actuar ingènuament i ho va consentir. D’aquella experiència se n’ha d’aprendre i no repetir errors.
Tinc l’esperança, i la convicció, que el nou Secretariat Nacional sorgit de tot aquest procés sabrà capgirar la situació i proposar la construcció d’una única candidatura independentista que doni caràcter plebiscitari a les eleccions al Parlament i faciliti la participació dels partits independentistes en aquesta candidatura.
Hi som a temps!!! Si no ho donem per impossible, segur que ho aconseguirem!!!
