L’Audiència Provincial de Barcelona acaba de resoldre l’aplicació de l’amnistia per a la trentena de càrrecs públics de la Generalitat implicats en la gran causa derivada dels fets a l’entorn de procés, que l’Estat considera “delictius”. Abans que res i per una qüestió d’estricta honestedat, he d’explicar que com a director de Televisió de Catalunya des dels mesos anteriors al referèndum n’he estat un acusat més, al costat d’altres càrrecs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La condició de “presumpte culpable” –perquè així són les coses en aquest Estat que es pretén de dret– no em dona el distanciament necessari per a opinar sobre la qüestió com un àngel. Tant se me’n fot, perquè els dimonis porten toga.
L’Audiència Provincial ha arribat a aquesta decisió després dels escrits que hi van presentar els advocats dels acusats i la fiscalia de Barcelona. Fins ahir els principals beneficiats de la llei d’amnistia havien estat els membres de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil denunciats per haver carregat el dia del referèndum contra la gent com si fora una lladella. La precipitació dels tribunals que així ho han decidit en aquests casos contrasta amb la parsimònia observada quan s’ha tractat d’alteradors i no de defensors de l’ordre i la pau constitucionals. La igualtat dels espanyols, i tot això i allò.
L’escrit del fiscal que demana l’arxiu de la causa per a quasi tots els presumptes culpables és ple d’especulacions, acusacions i arbitrarietats, perquè la presumpció haguera estat un mer tràmit formal previ a la condemna. En el cas dels directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals –la presidenta del Consell de Govern, el director de TVC, el director corporatiu de Màrqueting i Publicitat i el director de Catalunya Ràdio–, acusats de desobeir les instruccions del Tribunal Constitucional i facilitar la celebració del referèndum, el text hauria de ser inclòs en un catàleg de misèries penals. Els inculpats haurien desendreçat l’ordre constitucional perquè van permetre l’emissió d’un anunci de la Generalitat en què la imatge d’una doble via convidava a votar. Votar és delicte, tret de quan ho decideix la Generalitat Valenciana. Llavors es vota, però debades.
El fiscal arriba a conclusions tan interessades –interessades per a ell i per a l’Estat que pretén defensar– com aquestes: “En tot cas, l’erari públic va patir el detriment derivat de la difusió d’aquesta campanya assumit per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que va emetre aquest anunci en lloc d’altres que haurien determinat els ingressos corresponents”.
Queda clar l’intent. Si hi ha alteració en els ingressos públics, el càrrec penal que se’n deriva ha de ser necessàriament el de malversació. Conclusió a la qual va arribar la fiscalia quan en el seu paper acusatori s’empescava el delicte d’“organització criminal”. L’enhorabona, senyor fiscal. La finta és tan hàbil com la del magistrat Manuel Marchena quan justifica no aplicar la llei d’amnistia als seus acusats d’or perquè, si no es van lucrar directament amb el procés, sí que van evitar pagar-ne els costos de la pròpia butxaca. Tot això és d’orla.
En el cas del fiscal de l’Audiència Provincial d’on trau ell que la inclusió d’un anunci es va fer en detriment d’uns altres “que haurien determinat els ingressos corresponents”? Ha fet un màster a Esade Law School? Quanta sagacitat! Qui li ha dit a ell que els departaments corresponents van rebutjar algun anunci per poder incloure el del referèndum? Com s’atreveix a especular des de la ignorància absoluta? L’anunci de les vies va saturar la graella de TV3 i de Catalunya Ràdio? Una acusació tan absurda només intenta justificar de manera graponera el càrrec penal que el fiscal considerava adequat per a tanta maldat anticonstitucional. La pitjor part de la maniobra macabra és que el jutge encara li hauria fet cas… Malgrat tot, l’un i l’altre s’han decantat per tancar la història i la insídia.
Ara la majoria governamental a Madrid i la llei espanyola han forçat el canvi dels criteris d’aquests senyors, però no els sentiments. Els càrrecs contra els grans caps de la “banda” es mantenen, a les més altes instàncies judicials, com a escarment de sediciosos. Per sota, la bossa dels acusats es va buidant perquè no els queda un altre remei. Però amb matisos, perquè l’amnistia de l’Audiència provincial no inclou Albert Royo i Roser Clavell, director i exdirectora general del Diplocat, l’entitat encarregada en aquell moment de projectar la imatge internacional de Catalunya. Va ser el Diplocat, per exemple, qui va començar a impulsar la presència d’observadors exteriors durant la celebració del referèndum. I això els cou. A la fiscalia i a l’Audiència en ple. Perquè no s’humilia Espanya davant d’ulls estrangers.
Entenc del tot la situació personal de tots els afectats en aquest llarg litigi entre Catalunya i Espanya. N’hi ha que han passat per la presó, n’hi ha que s’han exiliat i n’hi ha que han patit un enorme terrabastall al seu patrimoni. Exactament això buscava i busca l’hidra de l’Estat. L’escarment absolut des de la impunitat total. Quan se’n retira un cap, de l’hidra, n’apareix un altre. Entenc, doncs, qui justament se n’alegra, d’aquesta amnistia.
Amnistia, sí. Com a constatació del fracàs total previ de la política i la justícia d’un Estat desbocat. N’estan pagadíssims. Es pensen que han desarticulat per a dècades qualsevol intent democràtic perquè Catalunya puga decidir que no en vol saber res. Ni de la seua política ni de la seua justícia. Amnistia, sí. Com a acte displicent de commiseració amb els rebels perquè la cara més amable de l’hidra puga dir que ha institucionalitzat la submissió i la resignació. Les cares més cruels no han deixat de bramar. D’acord, amnistia, però aquesta amnistia no la poden celebrar els perjudicats, els agredits. Que la celebren els guanyadors, els agressors. Perquè substitueix la justícia tal com manen els déus. No, bwana.
