No em crec que hi hagi gaires independentistes que pensin que l’amnistia ens acosti de cap manera a la independència. N’estic convençuda que la gran majoria sabem que és al contrari, que reforça la unitat d’Espanya, per més que emprenyi PP i VOX. Els garants de la unitat d’Espanya sempre han estat els socialistes, per això van aparcar el marxisme i el dret d’autodeterminació, i per això van arribar a cometre terrorisme d’Estat. La resta són actors secundaris que treballen per al lluïment dels protagonistes. Així ho han destacat, a més, els mitjans estrangers: la figura de Pedro Sánchez en surt reforçada. Continuem tenint el mateix problema que ahir, que fa una setmana i que fa anys: els polítics independentistes no es responsabilitzen de materialitzar la independència.
El que passa és que portem set anys, dels quals sobretot els cinc primers el discurs polític, i també el mediàtic com a corretja de transmissió del polític, i també l’ecosistema cívic i cultural, han contribuït a generar un trauma profund amb la repressió. Des del Primer d’Octubre fins avui, que encara cuegen causes com l’operació Judes. Informatius, programes magazín, documentals, especials, tant als mitjans públics com privats han fet de les conseqüències de jugar amb la sobirania espanyola el seu fil conductor. El policia bo d’Espanya perquè res per l’estil torni a passar-nos pel cap i acceptem el gir de timó dels partits.
I efectivament, la repressió ha estat greu, sobretot per un Estat que es diu democràtic, però hi havia dues maneres de tractar-la: des del victimisme o des de l’empoderament. El primer et fa feble, el segon et fa fort. I s’ha optat pel primer. Per la narrativa de la injustícia, per la mobilització emocional, per la petició d’auxili extern, no per la narrativa de la resiliència, de la innovació i la iniciativa com va passar al referèndum, del reforç de la identitat cultural, i fins i tot de la creació de sistemes econòmics alternatius, mitjans de comunicació independents i estructures de govern autònomes. Per això hi ha qui veu desitjable l’amnistia: perquè ens han afeblit de tal manera que ara mateix no ens veiem capaços de res millor. I per això no es pregunta als encausats si preferien amnistia o un conflicte obert amb l’Estat fins a les últimes conseqüències.
Ara que la rendició està consumada, cal tornar a començar. Evidentment, no com els polítics que ho han permès volen (uns polítics que precisament per posar el comptador a zero haurien de dimitir en bloc). Però de res serveix fer veure que tornar a 2017 és cosa de presentar-se a unes eleccions amb un pla per la independència, o d’abstenir-se si no hi ha alternativa perquè trontollin les costures del sistema autonòmic, que també. Però això no és suficient. Dels traumes no se’n surt així. Cal esperit crític, temps i un pla.
Enfortir el país de nou passarà per, com ja diuen molts, tornar a teixir un nacionalisme autocentrat, que preservi i promogui la nostra identitat cultural, resisteixi l’assimilació de l’Estat i normalitzi la rendició de comptes, i això passa, per començar, per trobar formes alternatives de comunicació als mitjans tradicionals, que treballen per normalitzar l’ocupació de Catalunya, perquè part de l’electorat els consumeix, però també perquè una altra part no ho fan i els hem d’anar a buscar.
No pot ser que cap periodista pregunti a Salvador Illa com justifica que “governar bé”, com deia el seu eslògan electoral, impliqui governar un poble contra el seu consentiment, o a Jéssica Albiach per què aquesta forma de governar sempre els sembla una cessió assumible per ostentar poder, o a Marta Rovira o a Carles Puigdemont per què un Estat com Espanya ha d’estar disposat a posar a votació la seva sobirania, sobre tot si això li planteja molts costos que li resulten assumibles.
És la nostra responsabilitat com a nació pensar al marge del poder per crear un sistema polític, mediàtic, econòmic i cultural amb vocació d’hegemonia que no treballi per l’espanyolització del país fins al punt d’estar disposat a anar en contra dels seus propis interessos per evitar un conflicte amb la capital. Això inclou des de com ens informem, què consumim i com ens organitzem, i és necessari per posar de nou les bases perquè una nova revolta d’autodeterminació no sigui tan fàcil de sufocar des de dalt com el 2017. En aquest sentit, l’amnistia pot servir de punt d’inflexió, perquè els costos emocionals de donar per amortitzats els polítics són més baixos que mai.
