Que l’amnistia no es dirà amnistia i que no serà ben bé una amnistia, però que uns la faran passar com a tal i els altres per una altra cosa, suposo que és evident. Tan evident com que és igual que es pacti ara o després d’unes noves eleccions, després de les quals tots puguin treure pit d’haver mantingut la seva posició: el resultat final és el mateix.
D’aquesta amnistia està tot avisat a tothom que vulgui avisar: pot amnistiar el que en podríem dir “actes polítics” i deixar que la base del moviment s’enfronti a delictes per “actes violents”, pot igualar víctimes i botxins incloent els policies als quals vam ferir amb les nostres mirades làser, com van afirmar al judici del Procés, pot entorpir una futura condemna d’Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans, i en definitiva, pot ser (i serà) només el que interessi a l’Estat i als masovers de la colònia, no a l’independentisme. Carles Puigdemont tornarà a Catalunya, farà un Tarradellas i amb sort acabarà com Oriol Junqueras, perquè els ídols deixen de ser-ho quan els tens a prop i els veus parlar amb la boca plena.
Ara bé, una de les coses que em fan conservar les esperances que els independentistes tornarem a passar per sobre d’ells com ja vam fer l’1 d’octubre del 2017 és que aquests polítics estan tornant a fer el que van fer dies i setmanes abans del referèndum: subestimar-nos. Imaginem si pensen que ens tenen controlats que a Junts investiran un candidat del PSOE, el partit més espanyolista d’Espanya, a canvi d’una amnistia, després d’haver dit una vegada i una altra que sense autodeterminació no hi havia res a parlar. I tot plegat sense ni tan sols molestar-se a preparar un mínim discurs de control de danys.
El control de danys o damage control, en màrqueting, es refereix a una estratègia que faciliti el canvi de marc (o reframing) que fa possible que les decisions que poden resultar inacceptables a l’electorat, com ara les que van en la línia contrària a allò a què un s’ha compromès, passin a ser acceptables. Però, igual que el 2017, pensen que poden dir una cosa i després fer la contrària sense cap més justificació que la del pal i la pastanaga, l’espantall repressor de l’Estat i unes engrunes que ens facin pensar que són els nostres. Després se sorprenen que el país sigui viu i guanyi un referèndum en comptes de conformar-se amb una foto al New York Times dels col·legis precintats i la policia enduent-se les urnes i han de córrer a cercar crèdit preparant la maleta de mà per presentar-se a l’Audiència Nacional o passant-se anys a l’exili recordant que existeixen per desviar el focus del fet que no han complert cap dels compromisos a què havien arribat.
Amb tot, continuen sense canviar d’estratègia: possiblement per aquesta supèrbia que deia, però també, i sobretot, per manca de talent. No saben fer una altra cosa i pensen que no ho necessiten, mentre mantinguin l’oligopoli electoral i el xantatge emocional segons el qual no ens podem abstenir ni fragmentar el vot triant opcions fora de l’oligopoli, perquè hi ha el risc que les nostres institucions caiguin directament en mans de l’enemic. Si tot això ho acompanyen d’algunes engrunes de les quals a més puguin treure pit davant dels seus adversaris polítics, com ara que l’Europol et consideri menys terrorista al seu informe però una mica sí, ja entenen que tenen la feina feta.
Tanmateix, tots ells subestimen el fet que el conflicte a Catalunya, que continua existint malgrat que ara la consigna sigui que no surti a TV3, centrífuga els cicles polítics cada cop a més velocitat. Això fa que aquest crèdit s’acabi més de pressa, i necessitin tornar a renegociar el deute amb l’Estat, convençuts que és millor que assumir responsabilitats amb la gent. La mostra la tenim de nou en una amnistia que permetrà a l’Estat blanquejar-se internacionalment mentre desposseeix els catalans de la capacitat de poder defensar-se de l’espanyolització. I, com més depenguin de l’Estat, més s’allunyaran de la gent i menys capacitat tindran de controlar-la. Serà aleshores quan haurem d’aprofitar l’oportunitat de desbordar-los.
Potser aquest cop no serà mitjançant una revolta com a Urquinaona, o no només, perquè hi ha oportunitats que només es tenen un cop i perquè el món també canvia a molta velocitat i les independències a la montenegrina probablement són cosa del segle XX, quan els Estats Units encara dominaven el món. Sinó, per exemple, amb accions focalitzades, planificades, coordinades, basades en dades, que facin mal a Espanya i als països que la mantenen dempeus malgrat ser un estat mort. El cas és que els que han pactat l’amnistia no sabran com pagar els seus deutes. I potser els que vinguin s’ho comencen a pensar dues vegades abans d’enganyar la gent.
