La partida d’escacs es juga amb discreció, entre ombres. Està bé que sigui així i que no es converteixi en un circ descontrolat. Temps al temps, una mica de paciència i a veure què en surt… I mentrestant també està bé que anem fent càbales, teories i profecies, a partir d’indicis o de cortines de fum que amaguen els autèntics moviments de la partida. És una manera d’enviar missatges als jugadors: si fas tal o tal altra cosa, et pots estimbar aquí o trobar una oportunitat d’èxit allà…
Però hi haurà un dia en el qual caldrà respondre a la gran pregunta: val l’amnistia el que costarà?
La partida va començar amb un gran moviment d’obertura, el “compromís històric”. Toc, toc… Hi ha algú a l’altra banda que estigui pensant a canviar de tauler de joc, de peces i de regles de joc? Altament dubtós, però cal explorar aquesta possibilitat, sense fer-se massa il·lusions. Tot indica que per a un dels jugadors això només va de posar un preu raonable i assumible a la investidura i més endavant ja ho anirem veient.
Aquest preu es diu amnistia. Tot ha acabat girant al voltant d’aquesta qüestió, encara que no siguis gens evident que sigui un bon negoci ni que sigui la palanca que pot fer possible un fantasiós canvi d’escenari, que vindria a ser allò de la plurinacionalitat, per entendre’ns. Ha anat quedant pel camí, per exemple, la qüestió del català, que en principi semblava que podria ser la clau de la salvació de la nació i de moltes oportunitats futures. L’autodeterminació, sento dir-ho, també s’ha anat despenjant pel camí, tot i que ningú no gosa reconèixer-ho. Qui esperi que el poder castellà se suïcidi en aquest moment històric global, que li és molt favorable, pot seguir esperant. Potser es podrà votar algun dia alguna cosa menor i confusa, qui sap: en tot cas, uns i altres ho embolicaran i aigualiran tant com sigui possible si arriba el moment, però no tornarem a votar sí o no a la independència. Cosa que, per cert, ja vam fer amb un èxit més que notable, per molt que després tot plegat es desinflés.
I tornem a l’amnistia, que té tots els números per situar-se com la qüestió central, la més aspra, polèmica, enverinada. No equivaldrà en absolut a posar el comptador a zero, no ens enganyem: la partida es trobarà al mateix punt, amb amnistia o sense. És un acte reparador? Podria ser-ho, però acabarà esdevenint un garbuix jurídic i polític en el qual perdrem el fil. Serà el que pugui ser, un aiguabarreig que pot tenir certa viabilitat, però que possiblement encalli en una sorda, duríssima i llarguíssima batalla. Costa molt, molt, veure a l’horitzó una amnistia neta, clara, contundent. L’embolica que fa fort pot tenir resultats, sens dubte, però mai no inaugura cap mena de nou futur, ni a dintre ni fora d’Espanya.
Quin preu tindrà l’amnistia o com se n’acabi dient d’aquesta “cosa” que ajudarà a la convivència, a la desjudicialització i a millorar un munt de situacions personals dramàtiques? No caldrà abjurar obertament de la independència, però sí enviar-la cap a un futur indeterminat, quan es donin unes condicions indeterminades i qui dia passa, any empeny. Comportarà un relleu generacional a Catalunya? Per pròpia voluntat dels protagonistes, ni pensar-hi. Però pot ser un dels seus efectes, tard o d’hora. Tancarà definitivament l’etapa del 2017? Sens dubte, per molt que no es pugui reconèixer obertament.
Obrirà tot plegat noves oportunitats i escenaris? Sí, amb tots els embolics i contradiccions. Aquí s’acabarà el bloqueig i començarà un temps nou en el qual es podran pensar i fer coses noves, perquè la “fórmula 2017” està esgotada. No li sé veure més virtuts, però aquesta podria ser que la tingués… I si surt bé, si deixem enrere una etapa que no dona per a gaire més, sense derrotismes ni rendicions camuflades, podria ser que compensés el preu a pagar i el drama tel·lúric que ens espera.
