Als EUA hi ha una expressió representativa de la seva manera tradicional de contemplar la política. Poc més o menys és la següent: “Si tens un problema com a ciutadà, ves a veure el teu alcalde. Si no te’l resol, ves a veure el teu governador. Si tampoc te’l resol, ves a veure el teu senador o congressista. I si aquest tampoc ho fa, presenta’t a president”. A Catalunya, en canvi, si tenim un problema… fem una assemblea!
Són dues formes de contemplar la relació amb el poder. Uns es consideren capaços de conquerir-lo individualment, els altres no concebem fer res al respecte sinó és en companyia de molta gent. És la diferència entre una mentalitat lliure i una altra de colonitzada. A partir d’aquí podem entendre el perquè de consignes que han fet fortuna en el món independentista. “Entre tots ho farem tot”, “Sols el poble salva el poble” o “lluites compartides”, són l’expressió de concebre la política com un ramat sense pastors. I segurament per això, sovint, se’ns menja el llop.
En canvi, la història ens demostra que mai no hi ha hagut cap moviment que hagi triomfat sense uns lideratges clars i amb una gran ambició de poder. Però a Catalunya això està mal vist. Qui sembli que vol manar rebrà totes les malediccions i cal dissimular-ho amb frases com: “qualsevol altre podria ocupar el meu lloc” o “si m’ho demanen, em presentaré com a candidat”. Tot ha de ser consensuat. Tenia raó Margaret Thatcher quan va afirmar que “El consens és l’absència de lideratge” i el definia amb aquestes paraules: “el consens és el procés a través dels quals s’abandonen tots els principis, creences, valors i polítiques tot cercant una cosa en la qual ningú creu, però a la que ningú s’hi oposa”. Una mena de roda del hàmster amb la que s’hi troben còmodes els que no aspiren a tenir el poder per canviar la història. A tot estirar, administren el dia a dia. No us sona aquesta música quan veieu l’actual govern de la Generalitat?
Suposo que la mala fama que té entre nosaltres la vocació de manar es deu al fet que el poder tradicionalment a Catalunya sempre l’han exercit els de fora i ha servit per reprimir-nos. Aleshores, ho veiem com una cosa perversa i que cal combatre. Si, a més a més, els de casa que teòricament haurien de comandar una miqueta, demostren ser uns ineptes, tenim l’escenari perfecte per tal que tothom vegi els polítics com uns éssers detestables.
Sense ambició de poder és impossible guanyar mai res. Més d’una vegada, quan m’ha preguntat algun mitjà de comunicació espanyol per què sóc partidari de la independència de Catalunya, he respost amb rotunditat “perquè vull ser amo a casa meva”. Naturalment, quan li dius això a una gent acostumada a l’”ordeno y mando”, els hi generes desconcert. És clar, com que ens consideren les seves minyones, no entenen que alguna d’elles es rebel·li i aspiri a ocupar un lloc de comandament.
Estic absolutament convençut que si voluntat de manar amb majúscules dels polítics catalans es reflectís en els seus gestos i declaracions, Espanya entraria en col·lapse. Malauradament, no van més enllà de la vocació de gestor. No demostren cap petit símptoma de voler conquerir el poder, quan en realitat la lluita per la independència de la Nació és una lluita pel poder. Qui el tingui serà qui mani. O ells o nosaltres. O amos o esclaus.
