En articles passats vaig ser extraordinàriament crític amb la supeditació obscena que Compromís havia acceptat davant del conglomerat anomenat SUMAR. Aquest cop, però, haig de confessar que s’han pres les decisions correctes per emplaçar les pròximes eleccions autonòmiques en un marc propici: liderar el vinent govern de la Generalitat valenciana. Pas per pas, analitzarem com els resultats del 29N poden configurar un nou mapa electoral a Espanya i les conseqüències que això pot tenir per al País Valencià.
En primer lloc, s’ha de recordar que en les darreres eleccions legislatives de 2023 el PSOE fou l’únic partit que obtingué la primera o segona posició a totes les províncies, a més de Ceuta i Melilla. Això vol dir que, a hores d’ara, l’única agrupació que té un abast realment estatal és el PSOE, mentre que el PP fou la cinquena força a Girona i al País Basc i Catalunya sols aconseguí la medalla de bronze per Àvila. És a dir, quasi esborrada del mapa als territoris que reclamen la seva independència.
Per altra part, l’esquerra del PSOE s’ha fos per complet i, probablement, assistirem a la seva definitiva defunció el 29N. Les eleccions de 2008 foren un rècord per a Zapatero, quan IU tan sols obtingué dos diputats. Un mínim històric que feia presagiar l’enterrament sempre ajornat del PCE. De fet, el sorgiment de Podemos fou, en primera instància, un intent des de fora d’IU de revitalitzar el partit davant de l’absoluta incompetència dels seus dirigents per fer campanyes electorals que capitanejaren el malestar dels joves per la crisi de 2008.
Aquesta és una de les raons de l’erràtica trajectòria de Podemos, que comptà sempre amb uns líders que no tingueren mai un interès sincer en construir una estructura de partit en l’àmbit estatal i tampoc foren capaços de fagocitar IU. Un cop l’impacte de la novetat passà i els seus votants es desencantaren amb uns líders incapaços de construir res que pogués sobreviure’ls, s’inicià una descomposició orgànica que CCOO intentà tallar amb la improvisació de SUMAR, un forat negre que podia haver engolit Compromís en la seva desaparició.
Tanmateix, la sobtada convocatòria electoral agafà desprevinguts els quadres de SUMAR, on tampoc hi havia massa entusiasme per immolar-se amb unes sigles condemnades a la desaparició. Tots pensaven ja en la seva supervivència dintre del PSOE com a funcionaris de partit de segona fila o d’alguna administració local i, per tant, no hi havia massa voluntaris per a ser candidats i significar-se tant que posaren en risc el previsible canvi de jaqueta. En definitiva, just com volia Pedro Sánchez, no hi ha res semblant a un partit de nivell estatal a la seva esquerra. En la pràctica, corre en solitari i encara espera guanyar vots dia a dia gràcies a aquest forat com hem pogut veure durant el debat televisiu amb Feijóo: el seu minut final no fou més que una emulació dels tòpics sobre la casta que utilitzava Pablo Iglesias.
Ens trobem, llavors, a un nou cicle electoral on el PSOE, malgrat perdre, sortirà enfortit i el PP, tot i guanyar, afeblit pel creixement de VOX; però on el malestar generacional amb l’anomenat R78 es manifestarà encara més a les eleccions autonòmiques. La següent taula recull les diferències dels socialistes entre comicis autonòmics o generals i, com es pot observar, el seu rendiment en l’àmbit estatal és molt superior, en part pel magnetisme de Sánchez entre l’electorat femení, però també perquè les altres opcions ho fan millor a les distàncies curtes. En aquest context, destaquen les Illes Balears i el País Valencià, on malgrat la seva forta identitat històrica i lingüística, no sembla que s’hagi consolidat un vot dual que doni possibilitats de governar als partits nacionalistes en un futur pròxim.
| Comunitat autònoma | Autonòmiques | Generals | Diferència |
| Galícia | 14,1 % | 29,8 % | +15,7 |
| Cantàbria | 20,6 % | 33,3 % | +12,7 |
| País Basc | 14,1 % | 25,3 % | +11,2 |
| Madrid | 18,2 % | 27,8 % | +9,6 |
| Andalusia | 24,1 % | 33,5 % | +9,4 |
| Navarra | 20,7 % | 27,4 % | +6,7 |
| Catalunya | 28,0 % | 34,5 % | +6,5 |
| Canàries | 27,2 % | 33,3 % | +6,1 |
| La Rioja | 31,9 % | 35,7 % | +3,8 |
| País Valencià | 28,4 % | 32,1 % | +3,7 |
| Illes Balears | 26,5 % | 30,2 % | +3,7 |
| Aragó | 29,5 % | 31,1 % | +1,6 |
| Múrcia | 25,6 % | 25,3 % | −0,3 |
| Extremadura | 39,9 % | 39,1 % | −0,8 |
| Astúries | 36,5 % | 34,3 % | −2,2 |
| Castella-la Manxa | 45,1 % | 34,2 % | −10,9 |
Per tant, la prioritat de Compromís deu ser posicionar-se per davant del PSOE a les pròximes eleccions per a la Generalitat valenciana i això significa liderar i agrupar tots els partits alternatius al PSOE que encara existeixen per preparar la seva absorció. Quan es convoquin els comicis autonòmics, no hi haurà SUMAR, ni Podemos, ni IU i els seus dirigents locals estaran perduts, no tindran visibilitat i les seves agrupacions es trobaran en liquidació.
En aquest sentit, la creació de la marca Front Valencià ha diferenciat l’estratègia electoral a la nostra terra del que ha passat a la resta de l’Estat. En la pràctica, SUMAR no s’ha presentat i s’ha vist supeditada a estar representada en Iniciativa, el partit d’esquerres que conforma conjuntament amb el partit valencianista Més la coalició Compromís. Les temptatives de SUMAR de fracturar
Compromís per fer d’Iniciativa la seva sucursal han fracassat i els jovenets que lligaren el seu futur a aquest pla ara han de fingir docilitat perquè les seves possibilitats d’ascendir amb una traïció s’han fos de cop i volta.
Així mateix, els equips humans i recursos d’IU i Podemos, en lloc de destinar-se a fragmentar i dividir l’electorat, poden participar d’una forma constructiva en la creació d’una alternativa forta i competitiva al PSOE. Quan el 30 de novembre es decreti la desaparició definitiva de SUMAR, Podemos i IU a la resta d’Espanya el romanent d’aquesta esquerra s’integrarà als socialistes o passarà la resta de la seva existència destil·lant encara més rancúnia contra els seus antics camarades. Al País Valencià ens estalviarem aquestes dinàmiques sectàries de grupuscles d’esquerra addictes a la baralla fratricida, perquè tindran l’opció de l’aixopluc de Compromís i no hi haurà ningú a qui culpar de la seva desfeta que no siguin els seus líders de Madrid i Barcelona.
Per tant, per primer cop, votar per Compromís i pel Front Valencià és votar per l’extinció d’eixa improvisació que fou SUMAR, com també per la dissolució de Podemos, un partit que mai no aconseguí ser res quelcom més important i valuós que l’ambició dels seus fundadors. De forma semblant, és votar per un nou cicle i mapa electoral on les comunitats autònomes siguin governades per polítics que representen els seus votants i no per delegats d’una sucursal bancària enviats per les centrals de Madrid. La direcció és clara: tenir al Palau de la Generalitat un representant del poble que no tingui por de parlar la llengua del nostre poble. Un fet del tot insòlit encara al País Valencià.

