Els partits independentistes han tornat a proporcionar aquest dimecres, al ple del Parlament, un capítol més de l’espectacle permanent de les seves batalles fratricides (si és que encara es poden considerar germans). I ha sigut amb una qüestió tan sensible com la llengua. Al matí, la Plataforma per la Llengua presentava un estudi que mostra que només la meitat de les converses entre infants als esplais són en català, en uns espais que històricament havien estat un terreny ideal perquè tots els nens i nenes tinguessin accés a la llengua i la integressin amb normalitat a la seva vida. I a la tarda la CUP es quedava sola davant de la negativa de la resta de partits de l’amplíssim arc parlamentari –de Vox a ERC–, a debatre la proposta de modificar un article de la llei d’educació de Catalunya (LEC) per fixar el català com a única llengua vehicular a l’escola.
Deixant de banda Vox, el PP, Cs, el PSC i fins i tot els comuns –que era previsible que s’hi oposarien, cadascun amb el seu discurs, però amb resultat idèntic–, el cas és que ERC i Junts han pres la mateixa decisió. De fet, ERC és una de les formacions que havia presentat una esmena de retorn al projecte. Republicans i juntaires al·leguen raons estratègiques per bloquejar la proposta de la CUP. Resumidament, prefereixen no provocar el risc d’una reacció ultramuntana que empitjori la situació a les escoles. Tampoc amaguen que defensen la posició que van prendre, al costat del PSC i els comuns, quan es va fer una reforma legislativa a correcuita per intentar aturar l’envestida judicial contra la immersió. La CUP, en canvi, manté que no es pot cedir davant l’amenaça i que cal discutir la qüestió a fons i pausadament, però porta al Parlament una proposta que ja sabia que no tiraria endavant i que només serveix per escenificar la posició de cada partit. I el desacord sí que desgasta.
Hi pot haver arguments per tramitar la proposta de la CUP i per deixar-la córrer. Es pot discutir quina és la millor estratègia, i pot ser que no sigui la més atractiva. Però segur que l’estratègia bona no és esbatussar-se contínuament entre partits independentistes. Que passi això només pot tenir una explicació: l’independentisme no s’identifica ell mateix com a projecte polític. No actualment, malgrat que hi va haver uns anys en què era així. Ara, només hi ha projectes –reduïts a tacticismes– de partit. De partits que es diuen independentistes i que cada dia estan més afeblits.
