Adolescents que amb prou feines deuen saber qui va ser José Antonio Primo de Rivera, i que deuen haver hagut de buscar la lletra del Cara al sol a Google per cantar-lo aquests dies a Ferraz, estan actuant com a nostàlgics d’un franquisme que, evidentment, no van viure. Però són en un context on les dues Espanyes han tornat a emergir i segueixen les petjades dels que sí que saben què s’està jugant en aquest combat: tota una xarxa d’interessos perfectament travada que es va teixir, sense vergonya i amb soroll de sabres, durant la Transició.
Els que érem criatures i que, especialment des de Catalunya, sempre ens hem mostrat escèptics sobre la suposada exemplaritat d’aquell procés hem hagut de suportar sovint lliçons d’història viscuda per part dels defensors de la fórmula que es va pactar: una Transició feta un cop el dictador va haver mort al llit, que va implicar acceptar la seva decisió de reinstaurar la monarquia borbònica i que va tancar en fals les tensions territorials amb el que va acabar sent el café para todos.
Ara, diversos pactes entre partits que tenen la legitimitat i els vots per prendre els acords que considerin oportuns, que no trenquen absolutament res, han provocat l’aparició de falsos nostàlgics del franquisme. Els autèntics no havien desaparegut mai: els demòcrates espanyols s’han despertat del somni del règim del 78 i els vencedors del 39 encara hi eren. Tot plegat és el soroll de les costures de la Transició rebentant-se sense control. Amb sectors especialment perillosos, com ara els jutges, al capdavant de la revolta.
El ciment amb què es va construir la ficció de la Transició era aluminós i ara l’edifici amenaça de col·lapsar. La gran pregunta és si Catalunya, que està posant en evidència el fracàs d’un sistema, trobarà la manera d’aprofitar l’esquerda o si serà arrossegada, una vegada més, pel desastre hispànic.
